Un 18 gener 1971 va néixer a Santpedor un nen que es diria Josep Guardiola Sala. 41 anys després ja és llegenda viva del barcelonisme, i tant de bo aquesta llegenda sigui cada vegada més i més gran.
^ Mundial de Clubs: quan a Madrid no eren dos partidets
Abans de res recordar que, al seu dia, per a ells era a un partit, perquè en el format actual encara no saben com es juga. Però és igual, sigui un partit o dos, és el mateix. El Mundial de Clubs o Copa Intercontinental per a uns, Mundialet o Copa Toyota per a altres. Gent a favor, en la que m'incloc, que defensem aquest torneig i gent que el veu com una bestiesa.
Hi ha una cosa clara: si un equip a Europa vol disputar el Mundial de Clubs abans ha de guanyar la Champions League. És així de simple, no hi ha un altre camí. Tampoc ens hem d'enganyar, per molt que un títol sigui a nivell mundial no vol dir que ens trempi més que la Copa d'Europa.
I dit això, i sense donar més voltes al tema. Desprestigiar tal privilegi de guanyar un Mundial, encara que s'entestin molts en posar-li el sufix "et", és de necis. Tant quan el Madrid guanyava les Intercontinentals com ara que els campions del món som nosaltres. De necis, i de gent que avui desprestigia un títol que fa uns anys celebrava a la Cibeles.
Perquè anaven amb la copa a la Cibeles, i es pujaven sobre de la deessa. I tenien fins al detall de no llençar a terra el trofeu. I presumien de campions del món. I bé que feien, perquè no es guanya cada dia un títol així. I deien "que no és la primera, que ja teníem una que vam guanyar l'any 1960". I els semblava bonica, i això que guanyaven un partit (partit, que llavors no era partidet) al Japó.
La qüestió és molt clara, i és desprestigiar tot el que el Barça guanya. Quan es guanyava la Recopa perquè no era la Copa d'Europa, quan es guanyava la Copa perquè no era la Lliga, quan es guanyava la Champions al 92 perquè s'havia derrotat a la Sampdoria, si es guanyava la Lliga era perquè el Madrid ja tenia moltes, ... i així fins a l'actualitat, on el millor equip de tots els temps sempre el relacionen amb alguna cosa per dir que aquest títol "fa vergonya". Ja sigui pels àrbitres, pels villarato, o si cal s'arriba a inventar el dopatge. Aquí val tot. I aquí, és clar, entra la intel·ligència de cadascú. Uns, que s'aferren a aquest discurs ploraner i penós, i altres que saben reconèixer l'obvietat.
Tot això, escriure aquest post, ve provocat pel discurs de Mourinho. S'imagina algú a Mou amb el xandall del Barça dient aquestes mateixes paraules però referint-se al Madrid? A la Central Lechera el descojone seria d'escàndol, en Punto Pelota estarien tot el programa per terra amb mal de ventre de tant riure. Les portades, mare meva les portades ... els hi faltaria paper. Però no, el xandall és "limpio y blanco que no empaña", i el "val tot" funciona a la perfecció.
Jo, que voleu que us digui, estic molt feliç de ser campió del món amb el meu Barça. Perquè sí, perquè com ja he dit, per jugar al Japó teníem abans que guanyar a Wembley. Perquè guanyar a Wembley ens va fer immensament feliços el 28 de maig. Perquè no hi ha res com guanyar la Copa d'Europa, i que a sobre et donen la possibilitat de ser el millor del món ja és la rehòstia.
Un merenga em va dir una cosa quan van perdre la final de la Intercontinental el 2000 davant Boca Juniors: ja t'agradaria que el Barça l'hagués perdut. I quina raó tenia. Doncs el diumenge passat a molts madridistes li hagués agradat ser ballats per Neymar i companyia, això hagués significat que en semis ens haurien guanyat i a Wembley haurien derrotat el Manchester United. Però no, van haver de veure per la tele com qui ballava a algú era el Barça al campió brasiler. I no en un partidet, en un partidàs culer.
^ El Barça de les Cinc Copes. Campions del Món 2011
18 de desembre 2011, una altra data per a la història. El Barça finalitza l'any de la millor manera possible: guanyant el Mundial de Clubs. Ni Mundialet, ni l'antiga Intercontinental, i molt menys la Copa Toyota. Campions del món. I dic la millor manera possible per una simple raó: per jugar el Mundial de Clubs primer has de ser campió d'Europa. Signem el mateix final per al 2012?
En la memòria de molts estaven les anteriors finals. En versió positiva la que vam disputar contra l'Estudiantes de la Plata, final de la que demà es compliran dos anys. Els gols de Pedro gairebé al final del partit i el de Messi amb el pit ens donaven el primer títol mundial. Els pessimistes, en canvi, no podien oblidar les dues finals perdudes al Japó davant de dos rivals brasilers, igual que el Santos.
Però cap d'aquestes finals ha tingut res a veure amb la d'avui. Els culers, patidors dels grans, ni ens hem posat nerviosos. Des del primer minut el Barça ha estat superior amb un onze inicial amb nou jugadors sortits de la Masia. De nou Pep Guardiola ha sabut llegir el partit millor que ningú i amb un 3-4-3 ple de jugones ha arribat a tenir més del 75% de la possessió de la pilota. Amb els gols a la primera part de Messi, Xavi i Cesc la final quedava vista per a sentència. El de Lionel a la segona part ha estat la cirereta del pastís.
Alguns, fins i tot culers, segur que cauran en aquest error tan gran de dir que és normal que hagem guanyat el Santos. Que si són una banda, si no tenen nivell, que Neymar és un bluf... No, que ningú s'equivoqui. El Barça ha aconseguit deixar en res a grans equips com el Madrid o el Manchester United, per exemple. Aquest equip ha aconseguit que grans jugadors no hagin fet res, sent veritables cracks. Que ningú es confongui, que els equips no brillin i els seus cracs tampoc és més mèrit del Barça que demèrit del rival.
Amb aquest Mundial de Clubs el F.C.Barcelona torna a fer història passant a ser recordat com el Barça de les Cinc Copes (Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i el citat Mundial). De Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón als Messi, Xavi, Iniesta, Valdés, Puyol i companyia. Afortunats els que van poder veure aquell gran equip dels anys cinquanta que va deixar petit el vell camp de Les Corts, i afortunats nosaltres que ara estem vivint els anys més daurats del nostre club.
Ara anem a gaudir d'aquest nou títol, sense oblidar que el dijous tenim partit de Copa contra l'Hospi, i a la tornada de les vacances nadalenques a seguir lluitant pels següents. No serà fàcil, però amb Guardiola i aquesta plantilla estic segur que lluitarem per aconseguir-los. I segur que caurà algun, i no precisament des d'un autobús.
El millor equip, amb tota seguretat de la història, torna a tenir el seu títol de campions del món.
