| ^ El Barça de les 6 Copes |
No som conscients del que estem vivint. Em faig pesat dient això, ho sé, però és així. Estem davant el millor Barça de tota la història, davant un equip que ha aconseguit el que mai abans havia fet ningú: guanyar els 6 títols possibles el mateix any.
Quin patiment vam tenir a la final davant Estudiantes de la Plata. El partit se'ls va posar de cara als argentins amb el gol a la primera part, just el que ells volien. Van aguantar, van regalar la pilota i esperaven que arribés al final del partit. Per postres l'àrbitre ajudava perquè no canviés el resultat, vegeu el penal no xiulat a Xavi o les grogues a Messi i Henry perquè el col·legiat deia que havien simulat falta quan en realitat havia clara infracció. El súmmum ja va ser l'amonestació a Valdés per perdre temps quan el porter argentí havia retingut la pilota tot el que havia volgut i més durant tot el partit. Lamentable el mexicà, no entenc com la FIFA posa a àrbitres tan dolents en partits tan importants.
Estava tot en contra i passaven els minuts. Però el 2009 s'ha tornat a veure que amb el Barça davant els partits són molt molt llargs, sinó que l'hi preguntin al Chelsea. I en el minut 89 Estudiantes va saber que aquesta veritat era així. Pedro, l'home gol del Barça en totes les competicions, el jugador del planter canari marcava un empat que era mitja victòria ja que forçava la pròrroga. I en aquesta pròrroga Messi, el millor jugador del món, donava l'únic títol que faltava a les vitrines del Camp Nou: el Mundial de Clubs.
Una bogeria. Jo ho vaig viure al Puerto de Santa Maria (igual que el 2-6, la consecució de la Lliga i la Supercopa d'Europa). Vaig patir molt, moltíssim, i l'èxtasi final va ser com en les grans ocasions viscudes anteriorment durant l'any. Per fi érem campions del món deixant enrere la final perduda el 92 davant el Sao Paulo i el 2006 davant l'Internacional de Porto Alegre. Aquella matinada primer i migdia després van ser dies molt durs, van caure llàgrimes. Aquesta vegada també hi va haver llàgrimes però d'alegria.
Però la imatge del partit no va ser durant els 120 minuts, va ser al finalitzar. I no de cap jugador, sinó quan Pep Guardiola va trencar a plorar emocionat després de tanta tensió viscuda. És culer a mort, porta els colors a la sang i el cor i era conscient que la victòria aconseguida era històrica per a la gent que estima el Barça. Pep va plorar d'emoció i tots els que l'estimem vam veure com més d'una llàgrima queia en aquests moments d'alegria per ell. Es mereix el que està vivint, és el millor que ens ha passat a la història i tant de bo estigui molts molts anys amb nosaltres.
Gràcies, gràcies i milions de gràcies a aquest equip que tan i tan feliços ens han fet. Arribarà el dia que ens eliminin d'alguna competició, que perdem alguna final o que no puguem portar-nos la Lliga. Totes les cones bones s'acaben, però està clar que aquest dia s'haurà acabat aquest Barça perquè ens seguiran donant moltes alegries. I està més clar encara que hem de donar-los suport ara i sempre perquè més feliços no podem ser.
Copa, Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs. Només que guanyar el Pasapalabra. Què n'aprenguin!!!
VISCA EL BARÇA!!!
VISCA CATALUNYA!!!
|
|
|
|
| ^ El reglament, des de Madrid, quan es tracta del Barça |
Bona tenim amb el penal de dissabte contra l'Espanyol. Em crida l'atenció com s'està tractant aquest tema, m'explico. Per a uns és penal, per altres no. Segons el reglament un agafada, sigui on sigui, és falta/penal. D'acord, molts diran que d'aquests hi ha a tots els partits, i és amb aquest argument que al final es reconeix que és pena màxima.
Us imagineu que arriba a ser al revés? Durant l'any i en gairebé en la totalitat de partits que juga el Barça tant les televisions com la premsa de Madrid remarca alguna jugada per justificar, en major o menor mesura, la victòria del Barça. Si aquest agafada ho fa Puyol a Luis García, per posar un exemple, seria portada i tindríem els periquitos encesos encara més que ara.
Adjunto una imatge que deixa ben clar tot. Hi ha agafada, Xavi està en moviment i és suficient per desequilibrar. Dins de l'àrea, penal. El més curiós del cas és que aquesta imatge és de la retransmissió televisiva però, mira quines coses, en els resums estatals no els dóna per treure aquesta presa. És clar, els desmunta l'argument i només treuen les imatges que no deixen veure si hi ha o no penal.
Que voleu que us digui, això ja cansa. De tant repetir-ho la gent s'acaba creient el que es diu, els que tenim opinió pròpia (tant per dir que és penal com que no ho és) quedem com els únics que diem el que pensem i no el que ens volen imposar. I queda clar que si vas de blaugrana es parla de "villarato" i si vas de blanc es parla de "possible error arbitral". Al final el que s'aconsegueix és una cosa, almenys per part meva: un gust immens guanyar si és amb error arbitral per així veure la caverna mediàtica de Madrid cabrejada durant diversos dies.
Mai he sigut així, m'agrada guanyar de manera legal, però escolta... amb perdó de l'expressió: que es fotin.
Adjunt també la vinyeta de Kap a Mundo Deportivo d'aquest dilluns 14 de desembre. Més clar, aigua.
|
|
|
|
| ^ Los Suaves: 26 de gener nou disc 'Adiós adiós' |
(Article rectificat, en un principi estava programada la sortida del disc per al 15 de gener)
L'altre dia ja vaig escriure que el proper dia 18 i 19 de desembre tenim a Los Suaves per Barcelona. Jo aquesta vegada m'ho perdré, em baixo al Puerto i hauré d'esperar a la propera visita de Los Suaves per la meva terra.
El que és segur és que el dia 15 de gener em compraré l'últim treball de Yosi i companyia: Adiós adiós. El títol sembla un comiat de la banda gallega, esperem que no sigui així i que tinguin corda per estona.
Doncs això, 1 mes i 4 dies és el que queda per que els seguidors incondicionals de Los Suaves gaudim del seu últim disc.
¡¡¡Salut i Rock'N'Roll!!!
www.lossuaves.tv
|
|
|
|
|
