Eren principis dels 90 quan vaig conèixer cançons com "Blanco y negro" o "No hay tregua". És veritat que tinc a Los Suaves per sobre de tots els grups, però amb els que vaig descobrir el rock i vaig començar a enganxar-me ser amb Barricada. Després va arribar el ja esmentat grup gallec, Kortatu, Platero y tú, Siniestro Total, Extremoduro, entre d'altres.
La setmana l'acabem de manera fotuda en saber que Enrique Villarreal, el Drogas, deixa Barricada. Els motius ells els sabran, l'únic que sé és que res serà el mateix. Ni per al grup, que perd a la seva veu i part d'ànima. Ni per al Drogas, que encara que segueixi el seu camí amb Txarrena ja no serà res comparable a la mítica banda navarresa.
Per sort la seva música quedarà per sempre. I sincerament, si arribo a vell em veig escoltant les seves cançons perquè ja són llegenda. Em quedo amb les ganes de tornar-los a veure en directe, i com diu la cançó "cuando se aprende a llorar por algo también se aprende a defenderlo" potser algun dia tants anys i tanta suor facin que el camí de la banda i d'Enrique torni a ser el mateix.
Però ja! Que no arribi el 10 de desembre i guanyem al Bernabéu, o el 18 el Mundial de Clubs, i llavors tots de nou apareguin dient el culers que són des que van néixer. Em sembla molt bé que alguns hagin perdut la fe, que els 6 punts amb el Madrid els semblin un món. D'acord, doneu la Lliga per perduda, però no abandoneu al vaixell per després tornar com si res.
Aquí no donaré lliçons de barcelonisme a ningú, només faltaria. Però aquest club és l'hòstia, i ahir a la nit va ser una nova prova. Feia 3 dies, no més, érem el més d'allò més després de derrotar el Milan a San Siro. Ja es veia un altre triplet, un altre chorreo al Bernabéu. Del cel a l'infern sense aturar-se on cal estar, amb els peus a terra. Un gran exemple va ser davant l'equip rossonero quan, amb 2 a 2 al marcador, el sentiment de molts era que arribaria el tercer del conjunt italià. Tot negre, tot era un desastre. I va marcar Xavi, i molts es va empalmar i moltes van mullar les calces. És així, ja em perdonareu pel comentari.
Ser realista no ha de ser catrostofista. Ser realista és fer autocrítica, dir el que va fallar en el partit contra el Getafe on la pressió no va ser la mateixa, com tampoc ho va ser la circulació de la pilota. Contra el Milan tots van veure "el partidàs", que ho va ser, sense veure que el Barça no va tenir el control del partit, cosa molt clau en el nostre joc. I ser realista és saber que estem al novembre i contra el Madrid queden els partits d'anada i de tornada. I sí, es poden perdre. Però també es poden guanyar. I el Madrid perdrà punts, pocs, en el que queda de Lliga, igual que nosaltres. I abans que algú ho digui, ser realista és ser conscient que 6 punts a favor del Madrid són un matalàs important.
Jo seguiré creient en aquest Barça. Perquè el crèdit el tenen més que guanyat, i perquè només és una derrota. Alguns haurien d'agafar la història del club i veure que afortunats som de viure aquesta època, i en canvi sembla que o es guanya tot o no val res. I que no ens oblidem d'una cosa, el Madrid té un equipàs i també juga, i guanya.
Ja arribarà maig, i passarem comptes tots. Perquè no oblidem que també queda Mundial de Clubs, Copa i Champions. I ja us aviso d'una altra cosa: no ho guanyarem tot. O es té clar o malament anem, i tant de bo m'equivoqui. Això només ho hem fet dues vegades en 112 anys, la primera quan "El Barça de les cinc copes" i després fa dos anys amb l'any perfecte amb les sis copes. I penseu que els grans equips de la història com el Madrid de Di Stefano, l'Ajax de Cruyff o el Milan de Van Basten també perdien partits durant l'any, i després guanyaven títols.
Així que insisteixo. Qui ja ho doni tot per perdut, que ja no cregui en aquest equip, doncs mira ... adéu. Però que després quan guanyem títols que no sigui el primer a demostrar ser més culer que ningú, que per barcelonistes així millor que es facin del Madrid.
Quan es guanya és molt fàcil ser del Barça. Ara és quan més hem de demostrar que sentim els colors.
^ Adéu a les xarxes de darrera de les porteries del Camp Nou
Ja formaven part del Camp Nou, i quedaven com el cul. No tots ho recordaran, però va ser després de la vergonyosa nit del garrí que ens van instal·lar aquestes xarxes que destrossaven la visió als que estàvem a la primera graderia del gol nord i sud de l'Estadi. Vam pringar els que teníem als més radicals a prop, si hagués estat per justícia haurien d'haver estat castigats fins als de tribuna, que aquella nit contra el Madrid es va llançar de tot des de tots els racons.
Primer es van posar unes xarxes centrades, sense cobrir tota la zona de darrere de la porteria. Se'n va anar Gaspart, va arribar Laporta, i els més optimistes van pensar que amb el nou president potser aquest càstig s'acabava. Res més lluny de la realitat. En la segona temporada de Joan Laporta com a president, i sense que res passés per a això, es van col·locar les xarxes que han estat fins avui mateix. Més altes, i fins al córner. I amb uns pals més gruixuts que dificultaven encara més la visió. Amb Rosell van baixar les xarxes al gol sud primer i després al nord. Ara ni xarxes, ni pals ni res.
Us ho explico en primera persona, perquè ho vaig viure directament des de la primera graderia del gol sud. A peu de camp. Diguem que per seguir el joc no és el millor lloc del Camp Nou. Si li sumem les xarxes i els pals us puc assegurar que tot el que era de mig camp cap endavant era intuïció del personal que ja estava acostumat a viure així els partits. Els que venien una vegada no s'assabentaven de la missa a la meitat.
Amb els anys em vaig canviar de lloc, ara estic a la tercera graderia, he passat d'estar a baix de tot a veure el terreny de joc des de bastant amunt. Molt millor, ni punt de comparació, encara que sempre hi hagi el que digui que està massa alt. Però avui en veure que treien les xarxes m'he alegrat i molt. El proper dia contra el Saragossa serà el tema principal dels socis de darrere de les porteries. I els meus antics col·legues del gol sud, gairebé tocant al córner del lateral, podran gaudir millor d'aquest històric Barça.
