| ^ La mala memòria |
Explicaré una història, la història d'un poble que havia caigut en l'ho més baix i que va arribar a tocar el cel. Un poble que veia que anava a pic i que va arribar al més alt, i tot gràcies a un home. Aquest home no anava sol, tenia grans companys que l'ajudaven però sense la seva presència mai no s'hauria aixecat tal imperi. Es van viure els millors moments de la història d'una gent que no recordava assaborir grans triomfs. Un dia aquest gran home no era el mateix, per unes coses o per d'altres no podia tirar del carro com ho havia fet. La màgia que l'acompanyava l'havia abandonat, i no només la màgia sinó aquesta gent que havia fet feliç.
Trist veritat? Podria semblar la història d'una novel·la, d'un conte o d'un serial, que cada un l'encaselli on més els agradi. Per desgràcia aquesta història és real i l'estem vivint. El poble es diu Barça i l'home abandonat es diu Ronaldinho. És dolent no tenir memòria, pitjor és tenir-la i oblidar-la voluntàriament. Som animals egoistes que volem més i més sense recordar que, temps enrere, assaboríem les misèries més grans veient que el nostre Barça ni tan sols jugava la Champions. L'arribada de Ronaldinho va canviar tot i, sumat al gran equip fet al seu voltant, es van guanyar Lligues i la segona Copa d'Europa de la nostra història.
Avui no sabem que passa amb Ronaldinho. Se senten tantes coses que jo no em crec res. No sé si és perquè és un fiestero, perquè té problemes personals o les lesions el tenen fregit. No ho sé. Només sé el que representa en la vida dels que volem aquest club. Un jugador que mai s'amaga, que si li surt un mal partit no deixa d'intentar-ho, un jugador que per molt malament que estigui et pot guanyar els tres punts ell solet. Un home que ha tirat del carro quan ningú ho feia. Senyors, per l'amor de Déu... un respecte.
Molts són els que diuen que ara caldria vendre'l, que el que traurem ara no el traurem en un any o dos. Si us plau, un respecte. El món del futbol és un negoci, no hi ha dubte. Però amb el símbol que ha canviat la història centenària blaugrana no es comercia. A l'home que ens ha tornat la il·lusió l'hem de cuidar com el nostre símbol més gran, com al Kubala del segle XXI. Potser que no torni a ser el que era, pot ser que guanyi 4 Pilotes d'Or, potser potser potser... mira, no veig el futur però veig el present i recordo el passat. Recordo no guanyar res i després guanyar tot. Recordo un equip decaigut i arribar el 10 blaugrana i aixecar-lo. Recordo les tardes i nits que ens ha fet divertir-nos.
Avui els elogis se'ls emporta Messi, segur que li tocarà passar per la mateixa cosa que viu Ronaldinho. Tampoc serà just, però som així a Can Barça. El dia que aprenguem a cuidar als nostres símbols serem més grans. El dia que decidim estar amb l'equip a les dures i a les madures i no només a les madures serem encara més grans. Per cada xiulet a un dels nostres que es converteixi en un aplaudiment estarem fent un pas endavant cap als títols. Mentre no fem això tot serà més difícil.
Gràcies per tot Ronaldinho, els que et volem estarem sempre al teu costat, no te'n vagis, torna a fer-nos vibrar i fes callar als que no saben el que diuen. Els que avui et critiquen i et llancen merda seran els primers en trobar-te a faltar quan no estiguis. |
|
|
|
| ^ 50 anys del Camp Nou |
24 de setembre de 1957. Aquesta data és històrica en la memòria del barcelonisme ja que és el dia de la inauguració del Camp Nou. Avui compleix 50 anys la casa de tots els culés.
En una data així tot el món recorda els dies que ha viscut en el que per a molts és la nostra segona casa. Mai no m'oblidarà el dia que vaig trepitjar l'estadi per primera vegada. Era l'any 1984 en un partit de Lliga en el que el Barça jugava contra la Reial Societat. Jo estava desconcertat, per a mi un camp de futbol era el Narcís Sala del Sant Andreu. Veure semblant temple del futbol era per a mi un altre món. D'aquell partit poc recordo, només que vam perdre 1-2 i que era a la tercera graderia amb la meva bandera acabada de comprar i sense donar crèdit que hi hagués tanta gent.
Las Lligues guanyades en l'últim minut: he de començar per aquí en el meu repertori de records del Camp Nou. Guanyar tres anys seguits la Lliga en l'últim minut és per viureu. Des de la primera Lliga de Tenerife on semblava que era impossible la remuntada canària, la segona en la que pensàvem impossible que es repetís una cosa així a la tercera on el rival era el Depor que fallava un penal decisiu en l'últim minut. Veure guanyar les Lligues així no té preu. Sens dubte són els moments més espectaculars viscuts per la meva part en el Camp Nou.
El partit que un més recordo: són molts, durant 23 anys estic trepitjant el Camp Nou i cada temporada tenim grans partits. Però el famós 5-0 al Madrid és un d'aquests partits que un no oblida fàcilment. Pot ser que sigui irrepetible, o no, però està clar que viure'l en directe no té preu.
El partit més vibrant: sense lloc a dubte el 5-4 a l'Atlético de Madrid. A la mitja part perdíem 0-3 i tot l'estadi estava molt enfonsat. Però una segona part màgica amb un gran Ronaldo, De la Peña, Figo i el gol final de Pizzi van obrar el miracle. Aquest partit si que pot ser que sigui irrepetible.
El partit de millor futbol: Tot el món coincideix, i jo també, que el partit de Copa d'Europa davant del Dinamo de Kíev l'any 1993 va ser el millor partit de futbol de l'era Dream Team i pot ser que dels 50 anys del Camp Nou. En una lliçó de futbol ofensiu un es pregunta perquè costa tant veure un futbol tan espectacular com el d'aquell dia.
Moments durs: d'això també hem viscut els culés a la nostra pròpia casa. Sense anar més lluny el partit contra els periquitos l'any passat en què vam perdre la Lliga. També recordo aquella eliminatòria de Champions contra el Madrid que vam perdre 0-2, era l'oportunitat històrica d'arribar a una final deixant pel camí al màxim rival. Sincerament millor no recordar dies així...
El gol: difícil triar-ne un. Per bellesa i poder el gol de Messi davant del Getafe pot ser que sigui el millor gol que hagi vist en el Camp Nou però jo tinc a la meva retina un altre gol espectacular: el Rivaldazo. Una xilena en l'últim minut de partit de l'últim partit de Lliga que donava l'entrada a la Lliga de Campions. Aquell dia vam acabar saltant a la gespa per la bogeria produïda per aquell gol. La pena és que un gol tan bonic no donava un títol, ja hauria estat tocar el cel.
El crack: molts cracks he vist trepitjar la gespa de l'Estadi. El meu primer gran ídol va ser Gary Lineker, gran davanter anglès i primer màrtir de l'era Cruyff. De tots els meus ídols el millor jugador sense lloc a dubte que he vist el continuem tenint i no és cap altre que Ronaldinho. Aquest home és comparable a Kubala ja que la seva arribada va canviar el curs de la història del Barça. Hem tingut els millors però des que jo vaig a l'estadi cap com el Gaucho, seguit molt de prop per un altre brasiler anomenat Romario da Souza, crec que us sona...
El meu primer partit amb el Camp Nou ple: ho recordo com si fos ahir, mai abans no havia vist el camp igual. 1989, segona ronda de la Recopa. Tocava remuntar un 2-0 davant de l'Anderlecht. Aquell dia el Barça es va quedar a les portes d'una remuntada històrica com anys abans a la Recopa de Basilea. Jo aquell dia ho recordo amb afecte perquè veure les 120000 localitats plenes era, simplemente, espectacular.
He viscut molts moments en el Camp Nou, i continuaré vivint-los mentre visqui. He vist guanyar Lligues, Supercopes d'Espanya i d'Europa, remuntades impossibles, gols que han donat la volta al món, als millors jugadors i el millor futbol vist a Europa.
Ara ens el deixaran molt més bonic amb el projecte de remodelació de Norman Foster, convertint l'Estadi en l'enveja del món i en un motiu més d'estar orgullós de ser del Barça.
Com he dit per a molts és la nostra segona casa, jo ho reafirmo. I per molts anys que el Camp Nou pugui ser la nostra llar on veure al nostre Barça campió.
Visca el Barça!!!!!
Visca Catalunya!!!!! |
|
|
|
| ^ Doncs sí, Henry era necessari |
Tercera jornada de Lliga i a Can Barça ens trobem amb una situació a l'equip que ens és familiar. L'any passat ens vam tirar molts mesos sense la participació d'Eto'o i Messi, els dos per lesió. Avui, per sort no amb la mateixa gravetat, ens trobem que a la convocatòria al camp d'Osasuna ens falten els dos mateixos cracks.
Mirem enrere. L'any passat aquestes dues baixes portaven a haver de jugar amb Guddy, Giuly o Saviola com a acompanyants de Ronaldinho. Aquest any no tenim ni l'argentí ni el francès però és que per davant del ros islandès tenim a Henry i a les dues perles de la pedrera Bojan i Giovani. I és clar que no és el mateix.
Deixem per un moment l'arribada de les dues joves promeses de la pedrera. Ens trobem que davant de la important baixa d'Eto'o està Henry cosa que l'any passat no era així. Sincerament, amb un recanvi així l'any passat no s'hauria escapat la Lliga i un altre gall hauria cantat a la Champions (a la Copa no dic res perquè tots recordem allò de Getafe).
On són els que diuen que el francès no era necessari? La Lliga té 38 jornades, fins 13 de Champions si s'arriba a la final, no se quants partits més de Copa i de rematada els maleïts partits de selecció. Lesions, targetes, cansament... són tants els factors que es donen que és necessària una plantilla molt competitiva. Fa mal poder veure a algun dels grans cracks a la banda però més dur és veure que no són al terreny de joc.
Em reafirmo: llàstima no haver comptat amb Thierry Henry l'any passat, no és per llançar merda a Gudjohnsen o Saviola, però és que ni sumant la qualitat dels dos es poden comparar amb el crack arribat de l'Arsenal.
Ara toca esperar que la mala sort s'acabi ja que portem una ratxa molt dolenta amb les lesions. És cert que l'any passat vam regalar nosaltres la Lliga però també és veritat que la sort no va acompanyar gaire.
Visca el Barça! |
|
|
|
|
