^ 'Us en devem una, i aquests no fallen' Paraula de Pep
I no, ens van fallar. Tot el contrari, ens van fer un regal grandiós en forma de la quarta Champions i amb un futbol desplegat difícilment vist en una final d'una gran competició. Hi ha formes i formes de guanyar i aquesta és la bona, no us càpiga cap dubte. El Barça ja està entre els clubs amb més títols de la màxima competició europea empatant amb l'Ajax i el Bayern Munic i només superat pel realíssim, el Milan i el Liverpool.
La felicitat per a un culer de pro com jo és immensa, que us haig de dir. Vaig patir, i molt, sóc així. Ni en els partits com el de dissabte on es veia clarament que el Barça era molt superior al Manchester United. Aquesta vegada no vaig poder estar present a Wembley, l'estadi de la final, però no per això la bogeria per guanyar la Champions va ser menor. Els gols de Pedro, Messi i Villa es van unir a aquests moments històrics que mai oblidaré com els gols de Koeman, Eto'o, Belletti i del propi Messi al 92, 2006 i 2009. Aquests vuit gols pot ser, amb gairebé total seguretat, que siguin els gols que més hem cridat a la nostra vida, i ho mereixen. I és que aquests gols ens han donat quatre Copes d'Europa en 19 anys.
Un moment de la final? No em puc quedar amb cap en concret perquè em quedaria amb tots, però si he de triar seria el mateix que en les altres tres finals: el xiulet final. Aquest èxtasi d'alegria d'arribar al final del camí després de patir molt i haver aconseguit el gran objectiu, d'estar vivint aquest moment tan somiat durant anys i que, per fi, ja hi és. És el xiulet final del partit però alhora és el xiulet inicial de la celebració.
Toca gaudir tot això. Som campions de la Supercopa, de la Lliga i de la Champions. Som l'equip que de llarg millor juga a futbol i tothom admira als homes de Guardiola per com juguen i són els nostres rivals els que cada vegada més cataloguen el Pep Team com el millor equip de la història. Gaudim tot això com si demà s'acabés el món, però tinguem una cosa clara: demà no s'acabarà el món i amb aquesta gent podem somiar a viure més dies com el 28 de maig de 2011.
Acabo citant de nou a Pep Guardiola amb aquella frase que va dir quan va arribar com a entrenador: Estrenyeu-vós Els cinturons, perque ens ho passarem bé. Collons si ens ho estem passant bé, i el que queda.
Dissabte al matí, això que et dóna per mirar els vídeos que la gent va pujar a Youtube del partit d'anada de la Champions al Bernabéu el 27 d'abril enfront el Madrid. I això que veus a un amb la samarreta de Guardiola i amb una Senyera i et dius: jo a aquest el conec de veure'l cada matí en el mirall...
A veure quants sou capaços de trobar-me dins d'aquesta bogeria. Pista: surto a la primera part del vídeo.
^ Campions de Lliga 2010-2011, la Lliga impossible de Guardiola
Ha passat ja més d'una setmana des que vam guanyar el títol de Lliga. L'eufòria ha estat majúscula, el títol ho val. I és que ja van tres de seguides, tres anys sent els millors en el campionat de la regularitat i a més tornant a derrotar un Madrid ple d'estrelles comprades a cop de talonari.
No ha estat fàcil guanyar, gens fàcil. S'ha aconseguit el títol dues jornades abans però la sensació és que ha estat igual o més complicat que l'any anterior que es va aconseguir a l'última jornada. I és que si ens posem a analitzar com han anat transcorrent els mesos veurem que és una Lliga per recordar tota la vida.
Per començar ens trobem amb la nova junta directiva. Era el principi del que era per alguns la divisió del barcelonisme amb sandristes i Laportistes. Rosell guanyava les eleccions clarament però els adeptes a Laporta seguien sent molts i la denúncia per part del club a les gestions de l'antiga junta semblaven el començament d'una guerra civil on el perjudicat seria clarament l'equip. Episodis com la retirada de la presidència d'honor a Cruyff ajudaven més a que aquesta sensació de guerra interna augmentés. La notícia del deute, res ajudava.
Seguim. La Central Lechera o Caverna Mediàtica, com més us agradi dir-li. Quin anyet, els dos anteriors van ser de traca però aquest any hem arribat a nivells fora de qualsevol ètica periodística. El súmmum va ser el tema del dopatge, ben car li sortirà a la Cope. Un dia rere l'altre, i vinga vinga vinga ... Avui trec una notícia per fer mal, demà una altra. Avui manipulo per aquí, demà per allà. La premsa de Barcelona no és una santa, ni de broma, però són uns don nadie al costat del Marca, As, Intereconomía i companyia. El recopilatòria seria llarg.
I bé ... canya cavernàtica i canya del senyor Mourinho. A TOTES les rodes de premsa, ja vingués a conte o no, tenia la seva perla cap al Barça o cap a Guardiola. Això sí, fins el dia abans de les semis de Champions no va dir mai el nom de Pep. I el dia que ho va fer va tenir resposta. Però tela, tela perquè el portuguès parla, els periodistes llavors van i pregunten a jugadors, entrenador, president ... portades de diaris, notícies a la tele ... i crispa a tot el món. Per a alguns serà una bestiesa, ho llegeixes així en quatre línies i no sembla per tant. Però viu-lo cada setmana, cada partit. I com diria el portuguès: Por qué?
Ja en el que és el Camp Nou: les lesions. Plantilla curta, potser un dels "peròs" que se li pot posar el Barça de Pep. Bo per gestionar millor les plantilles, dolent quan tens una ratxa així de lesions. Però a més una ratxa que semblava, sobretot al final de la Lliga, que sortíem a lesionat per partit. La de Puyol ha estat de les més significatives, no sabíem quan anava a tornar. A principi de temporada la de Xavi que va encendre totes les alarmes. Maxwell, Adriano, Iniesta, Pedro, Valdés ... massa baixes durant l'any. I el súmmum de la mala sort la malaltia d'Abidal que, gràcies a Déu, al mes i mig s'ha quedat en un malson que esperem no torni a tenir ni ell ni ningú.
I el Mundial. Una temporada després d'una Copa del Món és una temporada difícil per a tot equip que ha aportat jugadors. Però quan vuit dels teus jugadors han estat campions del món la cosa és més fotuda. I si a sobre aquests jugadors no fan pretemporada això es pot pagar durant els següents mesos. El meu bon amic Juan Romero (un dia us parlaré d'ell, la injustícia va fer que no arribés a triomfar en això del futbol) em va parlar d'un article a La Vanguardia que havia comentat Guardiola en una roda de premsa. L'article en qüestió era La lliga impossible del Barça de Guardiola on es deia que mai en la història un equip amb tants campions del món en la seva plantilla havia aconseguit guanyar el títol de Lliga a l'altre any del triomf de la seva selecció. Casos com el Bayern del 74 o del 90, o la Juve del 82. O l'Ajax subcampió a Alemanya. Equips on molts dels seus jugadors titulars havien estat fins al final en la cita mundialista. Equips que després no van guanyar a la seva Lliga. I el Barça sí que ho ha aconseguit, amb 2 derrotes només (queda pendent el partit del Màlaga) sent una d'elles en la jornada 2 i l'altra en un partit contra la Real on perdre no era un trauma. Senyors, no em dirà ningú que el mèrit es multiplica. Per cert, us recomano que o llegiu l'article del David Ruiz Marull i del Roberto Rodríguez.
No és plorera de mal guanyador, no, però siguem clars: l'any no ha estat gens fàcil. Per molts llocs han caigut hòsties i tot i així campions de Lliga, finalistes de la Copa i en la final del dia 28 de Wembley. Em perdonareu però si això no té mèrit després de l'anyet que portem apaga i anem-nos.
Es va perdre la Copa davant el Madrid, però en tres anys és l'únic títol que s'han portat a la boca els blancs, pobre bagatge. I insisteixo: un títol important. Però la sensació que deixen és la d'una plantilla plena de cracks que no juga ni de lluny com el Barça i que el seu poder per frenar els blaugrana es centra en Pepe, patètic. Nosaltres fa dos anys guanyàvem també la Copa sent el primer títol en tres anys però la sensació que hi havia era molt diferent, a part que després es va acabar guanyant el triplet. Aquest és el tema, la sensació que aquell Barça il·lusionava i la sensació que es té del Madrid, que ara pot haver guanyat la Copa però segueix lluny del joc desplegat pel Barça.
Així ho veig jo. El merengue de torn traurà el primer de tot el tema àrbitres, això ja m'ho conec. Ja em va bé que segueixin molts pensant que la culpa és de Villar, per exemple. Ja em va bé perquè és voler veure les coses des d'un punt victimista i no voler-se donar compte que moltes coses han de canviar en el seu equip. Ja em va bé, mentre pensin així millor ho tindrem nosaltres. Ja em va bé.
Jo plasmo com he viscut aquesta temporada. I com jo molts dels culers. Hem patit, molt, i passi el que passi a Wembley jo ja estic orgullosíssim de la temporada realitzada. Vull la Champions, només faltaria, però seria una falta de respecte no recordar a aquest equip per la gran temporada que ja ha fet. Insisteixo, passi el que passi el 28 de maig. I torno a insistir: vull ser de nou campió d'Europa.
