| ^ Guardiola dimisión, per Rubén Uría |
Ho havia de compartir, perquè és un dels millors articles que he llegit. Us adjunto l'article de @rubenuria dedicat a la figura de Josep Guardiola el passat 31 de gener de 2012. El títol, com tot l'article, és pura ironia. No fos cas que a algú li pugui donar alguna cosa només llegir la capçalera.
Guardiola ha cometido el pecado capital de invertir un ciclo donde el Madrid ponía el fútbol y su club se recostaba en las excusas de siempre. Una actuación reprobable y repudiable, que merece lapidación pública y flagelación de todo aquel que no se sume a la teoría de que el fin siempre justifica los medios. Guardiola, superficial y sibilino, programado para realizar un ataque sin precedentes contra la unidad de España, es intolerable. Es el culpable directo de un incendio sin precedentes en el Camp Nou, donde su equipo es un auténtico desastre que gana gracias a manos negras arbitrales y es el origen de una serie de conspiraciones de despacho que conceden a Messi la facultad de marcar goles infinitos y regalos para la vista. Guardiola ha caído en la soberbia de perder un solo partido en toda la Liga, eliminando al Real Madrid de la Copa y estando clasificado para la Champions, habiendo perpetrado con anterioridad el crimen de ganar trece títulos de dieciséis posibles, con el agravante de hacer de La Masia una hoja de ruta, de los valores un alfiler prendido en su solapa y del buen gusto por la pelota una seña de identidad. No se puede tolerar ni un minuto más.
Guardiola ha incurrido en una falta de respeto mayúscula al enviar un mensaje bidireccional, interno y externo, donde Alves, Xavi o Sandro Rosell debieron tomar buena nota, como gran parte de la prensa catalana. Un mensaje donde el de Santpedor ha tenido el rostro de alertar a sus jugadores y presidente de que mentar a los árbitros no es el camino, invitando a la prensa, favorable y contraria, a escuchar un mensaje inequívoco: que la siembra de la sospecha está haciendo un daño terrible a la credibilidad del fútbol. Caray con Guardiola. Alguien debería explicarle que siempre hay un parking donde esperar a los colegiados. Ha cometido la herejía de preguntarse en voz alta de qué vale aferrarse al discurso del 'y tu más', de cuestionar que no merece la pena entrar al trapo de altavoces mediáticos que hacen negocio del fuego cruzado, de la riña y del titular fácil, porque esa batalla siempre estará perdida. Como si el fútbol no se jugase en las portadas de los periódicos y en las tertulias de las televisiones, en vez de con el corazón y con los pies.
Guardiola revienta los polígrafos. Es un hipócrita que no dice las verdades. Ya no se lo cree nadie cuando defiende a sus jugadores, cuando saca la cara por ellos apartando el cáliz del aburguesamiento, tanto a siete puntos de un Real Madrid matrícula de honor como después de haberle sometido, sin paliativos, en tantos encuentros como complejos tenía su equipo antes de su llegada. Guardiola no es ejemplo de nada.No tiene credibilidad cuando pierde y da la mano, cuando regatea al narcisismo, cuando quiebra al estrés y la fatiga, ni cuando recurre al filial porque prefiere fabricar Balones de Oro antes que comprarlos. Ni cuando se decide a gobernar un barco que, históricamente, navegaba a la deriva, siempre pendiente del portaaviones blanco, para agarrar el timón sin revolcarse en el barro y salir a las ruedas de prensa con los tacos por delante.
Guardiola, falso humilde, miccionador de colonia a discreción y separatista alopécico con ínfulas de intelectual, tiene la cara dura de atemperar los deslices y faltas de sus jugadores, en vez de presionarles, culparles y señalarles en público cada vez que su plan no se ejecuta al milímetro, para poder arrogarse la paternidad de la victoria. Guardiola es un Gandhi de Las Ramblas, cuya homilía cae en la sospechosa manía de reconocer sus errores tácticos y airear malas decisiones del banquillo, cometiendo la felonía de apostar por su vestuario, en vez de jalear debates sobre chivatos y topos, filtrando y publicitando espantadas cuando la atmósfera no acompaña. Es un zen de todo a cien.
Guardiola, enemigo público número uno de la verdad y que no tiene portacoz mediático con vocación de pirómano, debe ser erradicado con urgencia del fútbol patrio, porque no se refugia en el asunto arbitral, porque tiene palabras amables hacia a sus rivales, porque habla bien del prójimo, porque reconoce que el Madrid está siendo el mejor y porque, como todo el mundo sabe, el mejor ejemplo de los valores del deporte no pasa por el momento en que Nadal y Djokovic se estrechan la mano después de un partido épico. Eso no vende periódicos y no hace germinar las semillas del odio que, con tanto mimo, cultivan los que escriben con pasamontañas, lucen sus bufandas en televisión y se comportan como hooligans promocionando un fin de ciclo que ve el ojo en el dedo, pero no la viga en el propio.
Guardiola tiene que ser expatriado antes de que concluya el campeonato, porque tiene la desfachatez de pedir perdón si su equipo se ha excedido celebrando victorias, tiene la mala costumbre de obligar a su equipo a quedarse en el campo para felicitar al rival que les ha ganado, tiene el vicio insano de defender trayectorias intachables y modélicas, de comprender los errores arbitrales para decir que él yerra más que nadie, de ser fiel a sus jugadores y de tener la gallardía de, ante la crítica y el palo, reconocer que han hecho cosas mal. Es intolerable. Guardiola dimisión.
http://es.eurosport.yahoo.com/blogs/ruben-uria/guardiola-dimisi%C3%B3n-111137311.html
|
|
|
|
| ^ Si el Madrid vol la Lliga, que la suï |
Això fa pujada. Molt. L'empat contra el Vila-real ens deixa a 7 punts del Madrid, líder destacat de la Lliga, i això són paraules majors. Els blancs no fallen, fins i tot quan sembla que poden perdre punts els acaben traient. No juguen un futbol de l'altre món, però al final del partit acaben marcant un gol més que el rival. En canvi, nosaltres ja ens hem deixat 13 punts fora de casa, molts. I de seguir aquesta dinàmica, punt a dalt punt a baix, el Madrid ho té tot per portar-se aquest campionat. Cal ser realistes.
Una altra cosa molt diferent és donar ja això per perdut, com molts ja fan. Donar per perduda aquesta Lliga és tenir poca memòria futbolística i el que és pitjor: gens de fe en el millor equip de la nostra història. Aquest segon punt és el més greu per a mi, encara que al final caldrà donar la raó a Guardiola quan diu que "el crèdit cal guanyar-ho partit a partit". De res valen els 13 títols de 16 possibles quan ets a punt de perdre el 17. En canvi, dubtar que aquests jugadors poden treure això endavant és, directament, un insult.
Sobre la història, destacar moments viscuts en els últims 20 anys. Com les Lligues de Tenerife, sobretot la primera, on llavors el Madrid treia 8 punts al Barça i amb menys jornades per davant, o la del Depor del famós penal de Djukic on l'equip de Cruyff va guanyar aquella Lliga després de caure humiliats contra el Saragossa per 6 a 3. En tots dos campionats el Barça va remuntar 8 punts, quan llavors les victòries valien 2 i no 3 com ara.
Més història recent. La Lliga del València del 2004, on va remuntar al Madrid 8 punts d'avantatge que tenia en la jornada 26. Però no només va ser aquesta remuntada, va ser la del Barça on va acabar segon després d'una primera volta nefasta, quedant per sobre del Madrid. Un altre exemple la Lliga del "tamudazo" en el 2007, on el Barça va llençar un títol que tenia guanyat. El va llençar, però el Madrid el va lluitar partit a partit, amb remuntades, creient des de Chamartín que per molta distància de punts que hi havia es podia guanyar. I així va ser. D'haver baixat els braços jornades abans no hi hauria hagut ni èpica, ni tamudazo ni res. I per molt malament que havia estat el Barça de Rijkaard s'hauria guanyat la tercera Lliga consecutiva.
I un altre exemple, per acabar i no avorrir més amb això. Encara que no els va servir de res, però van remuntar 8 punts. A la Lliga 2009 el Barça va arribar a treure 12 punts al Madrid, arribant al Bernabéu després amb només 4 punts per damunt. Aquella nit va haver-hi el famós 2 a 6, i tots sabem com va acabar la història. Però els blancs, amb un futbol penós tot sigui dit, no s'havia rendit.
Què vull dir amb això? Molt simple. Que la Lliga està peluda, però queden 18 partits. I si Mourinho la vol aixecar, que la suï. Que la pateixi, que no ho tingui fàcil. Ara mateix el Barça té molt que guanyar i poc que perdre, més veient com ja es dóna per sentenciat tot des de diversos sectors tant de merengues com de culers. I com ja sembla feta doncs que no sigui un passeig. S'ha fet un pas enrere, caldrà aprofitar-ho per agafar impuls.
Ara és quan mentalment cal fer com quan la pilota no circula en el mig camp. Pilota enrere a Valdés, i a començar de nou. A tocar-la, amb paciència, buscant la millor jugada. Res de posar-nos nerviosos, de voler tirar pilotades ràpides perquè anem per darrere. No. Cap, que així és com hem arribat a la cotes on estem. Fem servir la nostra forma de jugar per fer un reset mental.
I arribarà maig, i veurem que ha passat. Si lluitem fins al final segur que alguna cosa bona pot passar, però el que segur passarà és que estarem orgullosos del nostre equip. I si no es pot guanyar la Lliga i se l'emporta el Madrid per mèrits propis, doncs mira: felicitats. Però que no sigui per no haver-ho intentat.
|
|
|
|
| ^ Quan la victòria moral marxa amb el Pont Aeri |
Segur que alguna vegada heu escoltat això de "t'estimo com amic" o "no ets tu, sóc jo". Són aquelles coses que a l'amor s'entén com "enganyar-se a un mateix o que et vulguin enganyar per fer-te sentir millor". En alguns casos produeix un efecte placebo que ens té contents un temps fins que se'ns passa i ens adonem que això i res és el mateix. En altres casos tal i com entra per una orella surt per l'altre, i a sobre et sents més imbècil.
Ser el campió moral és el mateix, però en l'esport. En plena dolorosa derrota et pot fer portar millor el cop, el tenir alguna cosa on agafar-te. Si ja has estat moltes vegades campió d'aquest tipus t'entra una mala llet que et multiplica el cabreig. I els culers podem donar fe, perquè moltes vegades ho hem hagut de sentir. El millor exemple, la famosa final de Copa d'Europa de bàsquet a París l'any 1996 quan ens van robar contra el Panathinaikos. Fins i tot la FIBA va fer arriba al club una carta on certificava aquest campionat moral i va ser exposada al Museu del Club fins que vam aconseguir guanyar la maleïda Eurolliga.
I en futbol ho hem viscut moltes vegades. Elimatorias, lligues o finals. Que si l'àrbitre, que si havíem jugat millor, ... el que vulguis, però l'alegria de veritat es la portava un altre. Perquè una cosa és sentir-te orgullós del teu equip en la derrota, i una altra és estar feliç com si s'hagués guanyat quan no és així. Hem estat d'aquesta manera durant molts anys a Can Barça quan l'excepció era guanyar títols, alimentant el buit mentre els altres sí aixecaven les copes de veritat.
Dóna gust que sigui ara l'etern rival qui se senti campió moral, a això sí li dic jo "canvi de cicle" en homenatge al "merengue de tota la vida" d'Hermel (rialles). Qui no hagués vist l'altra nit el partit i sent desconeixedor del resultat final estaria pensant que el Madrid havia aconseguit la remuntada i havia deixat fora el Barça. Escoltant i llegint a madridistes semblava que donava igual el que va passar, que donava igual que ells no siguin cap dels quatre semifinalistes. Havien jugat com no estan acostumats a fer contra el Barça i sentien com a seva una victòria que després de cinc Clàssics aquesta temporada encara no saben com és, però notaven aquest gust.
Perquè s'ha de ser sincer, el Madrid va ser millor que el Barça al Camp Nou. Va tenir el partit, i després d'anar perdent 2 a 0 va poder remuntar i donar un pal letal a l'etern rival de cara a la resta de la temporada. Van robar la pilota al seu amo, i el Barça sense pilota va perdut. No van deixar sortir des del darrere, van pressionar ben amunt. Podrien haver guanyat, però podrien també haver perdut, i tot això sent més superiors. I no ho oblidem, les eliminatòries són a 180 minuts, i els primers 90 van ser totalment del Barça. Igual que l'any passat a la Champions. La pena és que una victòria més clara a la tornada hauria estat un cop moral molt gran de cara a la resta de temporada, en canvi hem deixat el Madrid viu perdent aquesta oportunitat.
I en definitiva, que estem a semifinals i espera el València. Aquesta és la realitat, i quan el dimecres que ve estiguem pendents de l'anada a Mestalla, des de Madrid més d'un despertarà del món irreal dels campions morals i veurà que la veritat és una altra. I assaboriran que malament es digereix la derrota amb l'autoengany posterior. I ho diu un culer que sap que és això i que fa ja molt que no es creu aquesta milonga.
No acabaré sense abans parlar, per poc que sigui, de l'àrbitre. Texeira Vitienes va estar malament, fatal. Penals, expulsions, decisions polèmiques. Sí, però pels dos costats. Repeteixo: pels dos costats. Només voler veure els errors que t'han perjudicat ja no és de segundones, és de més avall. I que un entrenador es vagi a l'aparcament a buscar al col·legiat del pal "ens veiem al carrer" és d'equip garrulo de regional. Sigui l'equip que sigui el que faci això, en aquest cas el Madrid amb el seu entrenador José Mourinho al capdavant. Penós.
|
|
|
|
|
