El Barça de les 6 Copes

No som conscients del que estem vivint. Em faig pesat dient això, ho sé, però és així. Estem davant el millor Barça de tota la història, davant un equip que ha aconseguit el que mai abans havia fet ningú: guanyar els 6 títols possibles el mateix any.

Quin patiment vam tenir a la final davant Estudiantes de la Plata. El partit se'ls va posar de cara als argentins amb el gol a la primera part, just el que ells volien. Van aguantar, van regalar la pilota i esperaven que arribés al final del partit. Per postres l'àrbitre ajudava perquè no canviés el resultat, vegeu el penal no xiulat a Xavi o les grogues a Messi i Henry perquè el col·legiat deia que havien simulat falta quan en realitat havia clara infracció. El súmmum ja va ser l'amonestació a Valdés per perdre temps quan el porter argentí havia retingut la pilota tot el que havia volgut i més durant tot el partit. Lamentable el mexicà, no entenc com la FIFA posa a àrbitres tan dolents en partits tan importants.

Estava tot en contra i passaven els minuts. Però el 2009 s'ha tornat a veure que amb el Barça davant els partits són molt molt llargs, sinó que l'hi preguntin al Chelsea. I en el minut 89 Estudiantes va saber que aquesta veritat era així. Pedro, l'home gol del Barça en totes les competicions, el jugador del planter canari marcava un empat que era mitja victòria ja que forçava la pròrroga. I en aquesta pròrroga Messi, el millor jugador del món, donava l'únic títol que faltava a les vitrines del Camp Nou: el Mundial de Clubs.

Una bogeria. Jo ho vaig viure al Puerto de Santa Maria (igual que el 2-6, la consecució de la Lliga i la Supercopa d'Europa). Vaig patir molt, moltíssim, i l'èxtasi final va ser com en les grans ocasions viscudes anteriorment durant l'any. Per fi érem campions del món deixant enrere la final perduda el 92 davant el Sao Paulo i el 2006 davant l'Internacional de Porto Alegre. Aquella matinada primer i migdia després van ser dies molt durs, van caure llàgrimes. Aquesta vegada també hi va haver llàgrimes però d'alegria.

Però la imatge del partit no va ser durant els 120 minuts, va ser al finalitzar. I no de cap jugador, sinó quan Pep Guardiola va trencar a plorar emocionat després de tanta tensió viscuda. És culer a mort, porta els colors a la sang i el cor i era conscient que la victòria aconseguida era històrica per a la gent que estima el Barça. Pep va plorar d'emoció i tots els que l'estimem vam veure com més d'una llàgrima queia en aquests moments d'alegria per ell. Es mereix el que està vivint, és el millor que ens ha passat a la història i tant de bo estigui molts molts anys amb nosaltres.

Gràcies, gràcies i milions de gràcies a aquest equip que tan i tan feliços ens han fet. Arribarà el dia que ens eliminin d'alguna competició, que perdem alguna final o que no puguem portar-nos la Lliga. Totes les cones bones s'acaben, però està clar que aquest dia s'haurà acabat aquest Barça perquè ens seguiran donant moltes alegries. I està més clar encara que hem de donar-los suport ara i sempre perquè més feliços no podem ser.

Copa, Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs. Només que guanyar el Pasapalabra. Què n'aprenguin!!!

VISCA EL BARÇA!!!
VISCA CATALUNYA!!!