El regal de McLaren

Per riure el final de Fórmula 1. Per riure i molt emocionant però per a mi sobretot per riure.Això ha estat pitjor que la passada Lliga del Barça que la tenia guanyada i se la van emportar els blancs (millor ni recordar).

Me n'alegro de veritat per la victòria de Kimi Raikkonen. Ferrari es va guanyar les meves simpaties gràcies al gran Michael Schumacher, el millor pilot de tots els temps. Que avui estigués més del costat de l'escuderia italiana que de Fernando Alonso no és una novetat. El que era clar és que el que no volia veure ni en pintura campió del món era a Hamilton. Ni el millor guió podia tenir un final així.

Que perdi Hamilton m'alegra per ell, per la seva prepotència, per la seva fanfarronaria, pel Ron Dennis dels nassos i pel seu pare que molt dir que tingués els peus al terra però poc feia perquè el seu fill fos més modest. Que perdi Alonso tampoc és secret que me n'alegri encara que alhora em fot alegrar-me. L'explicació és molt senzilla: és el millor pilot de carrer, amb el que millor t'ho pases, però és un altre chulito de cura. Això si, ho pot ser, no com el britànic, l'asturià porta dos mundials guanyats, queda dit.

Per una altra raó no m'hauria importat en absolut que guanyés Alonso. El que li han fet aquest any a McLaren és lamentable, molt lamentable. És com si en el Barça li posessin problemes a Ronaldinho perquè interessa que el bo sigui Messi. Els dos no són del mateix equip? De no haver-hi aquestes males arts de la gent de Ron Dennis avui segurament que el campió era un altre.

Aquest circ s'ha acabat, a veure ara el que passa amb el ball de fitxatges. Avui l'home feliç és Raikkonen però em jugo un sopar a què Alonso molt trist no està... Hamilton? plorant als braços de papà Dennis.