|
Els anys del President Laporta |
En menys de dues setmanes s'acabarà el mandat que Joan Laporta va agafar fa set anys. No ha estat un president qualsevol, i els que em llegeixen i coneixen saben que mai he estat dels seus. És curiós com el president amb més títols se'n va amb la sensació que no se li vol, i això és per alguna cosa.
Ha comès molts errors, des ficar-se en política sent president fins avergonyir amb situacions com baixar els pantalons a l'aeroport, el "al loro!" i mil i una de les seves. No va saber estar a l'alçada en els moments dolents i va perdre una moció de censura de la que va sobreviure gràcies als estatuts però que, moralment, hauria d'haver servit per anar-se'n a casa seva. Tampoc han quedat molt clares coses com el tema de certs fitxatges (Keirrison i Henrique), i per no parlar del tema de Uzbekistan. I un tema personal que em va doldre molt va ser com va tractar en el seu dia als socis amb les entrades de París. Socis que van fer hores i hores de cua per a no poder tenir unes entrades que els corresponien i que el club va apartar per a compromisos, o el que és el mateix ... per amiguets. Això no es fa, fins i tot els que vam tenir la sort de viatjar estàvem dolguts.
No seguiré, no estic escrivint aquest post per putejar Laporta i menys per recordar el que ja tots sabem. Dit això, un cop ja he tret el que no m'agrada, s'ha de dir una cosa clara: Laporta es va havent presidit al millor Barça de la història. Quan va entrar ningú, ni el més optimista, pensava que en set anys es guanyarien dues Champions, quatre Lligues i que viuríem un any com el de les 6 Copes. Ningú, ni borratxos. I ho hem viscut, i el que manava era ell. Ha sabut triar els entrenadors i el mèrit d'haver tingut només dos en set anys és molt gran (sinó que l'hi preguntin al Madrid). Pocs vam ser els que vam creure en gent com Rijkaard o Guardiola, sobretot en el cas de Pep es van escriure rius de tinta dient que era una bestiesa posar de Santpedor com a màxim responsable del primer equip. L'hi diria Cruyff, l'hi diria Murtra o la portera de Núñez, no ho sé, però qui va tenir l'última paraula sobre qui dirigia el timó culer va ser ell, i escolta... se la va jugar i ben jugada. Ha estat un president amb una directiva que ha desitjat que l'equip donés espectacle, i s'ha aconseguit. I deixa un club on dóna gust anar al Camp Nou per veure jugar als Messi, Xavi, Iniesta i companyia. És de justícia dir tot això. Fa dos anys, quan hi va haver la moció de censura vaig dir que si seguia el que desitjava és que passés a la història com el president de les tres Champions. Al final són dos, però vaja dos. I és que, sigui qui sigui el president, el que guanya sempre és el Barça, i això és el que importa.
I ara arriba Sandro Rosell, un dels arquitectes del Barça que va acabar guanyant dues Lligues i una Champions amb Rijkaard. A diferència del 2003 ara es troba amb la major potència futbolística del planeta de la qual poca cosa ha de tocar. Haurà arreglar moltes coses però l'equip del futbol i la seva pedrera funcionen sols. Tant de bo aconsegueixi els èxits aconseguits per Laporta i en les pròximes eleccions puguem parlar de Rosell com el president amb més èxits esportius i, també estaria bé, com el millor president de la història. Si és així el Barça segur que és encara molt més gran.
|
|
|
|
No hi ha cap comentari en aquesta conversa
|
