|
Escrivint sense paraules |
Article de Miguel Rico a Mundo Deportivo - 22 d'octubre de 2008.
A la primera es va quedar, a la segona s'ha anat. Lògic. Ricard era tan i tan bo, que semblava no ser d'aquest món. I com no ho era, ja està a l'altre. Avui l'acomiadem sense saber com dir-li quant el trobarem a faltar. Quant l'estem enyorant.
Maxenchs, que des del FC Barcelona ha estat definit com un gran professional i una excel·lent persona, portava set anys fora del club però no hi ha hagut manera humana de substituir-lo, perquè no hi ha recanvi per a gent com ell i, molt menys, per a amics com Ricard, que no només han pontificat en el seu àmbit professional sinó que, especialment, han deixat empremta per la seva qualitat humana.
Marcats per la benedicció de la seva companyia, estem vivint la seva immediata absència amb la impotència de qui és incapaç de trobar una paraula de consol per als seus que, enfonsats en l'aclaparadora solitud, tracten de seguir endavant entre abraçades, sanglots, llàgrimes i una al·luvió d'elogis que va merèixer en vida i que alguns només han sabut trobar a la seva mort.
Joan Laporta, que va baixar de l'avió que portava al Barça a Basilea per acudir a la capella ardent d'aquest barcelonista exemplar, va demostrar amb el gest un grau de sensibilitat commovedor. La pena és que no el tingués, també tot just prendre possessió del seu càrrec, quan la directiva que ell presidia va prendre la temerària decisió de cessar Ricard Maxenchs.
Un arravatament, aquell, més propi de la depuració que del lògic canvi de model. Un immens error que el FC Barcelona ha pagat durant anys i que continuarà pagant perquè Ricard, com el Barça, és, era, únic. No n'hi haurà cap altre com ell. Ni aquí ni a la MLS.
No és moment, tanmateix, en cas de deixar-se portar per la bilis de la rancúnia i del retret. Entre altres coses perquè qui havia de perdonar ja va perdonar i perquè el propi Ricard, amb aquesta admirable discreció amb la que va viure i va morir, ja ens havia advertit, més d'una vegada, que tota aquella història era un punt i a part. Un pas més en el caminar de qui s'ha anat tractant de fer més fàcil la vida als altres. Un periodista fora de sèrie que sempre va procurar que els seus companys, nosaltres, gaudíssim d'un ofici meravellós.
Però clar, en l'ofici -qui va dir meravellós?- arriben dies com avui en què és impossible gaudir de la professió. Tan impossible com escriure sense paraules. Tan impossible com entendre que, aquesta vegada, no és que Ricard se n'hagi anat del Barça, d'Abertis o de la Caixa. Aquesta vegada, l'amic se n'ha anat per sempre i això, ara mateix, és una punyalada al cor de tots quants l'estimarem sempre.
|
|
|
|
No hi ha cap comentari en aquesta conversa
|
