Fins sempre Bobby

S'ha anat un cavaller, un home que es mereix de veritat aquesta definició. Sempre tenia un somriure a la boca, fins i tot en els pitjors moments ja fossin esportius o de salut. Va estar poc temps a la nostra terra, a casa nostra, però es va guanyar el cor de tots els culers. Se'l va guanyar, i això que al principi no se li va tractar gens bé.

Bobby Robson va arribar al Camp Nou en el moment més difícil que podia arribar un tècnic a la banqueta blaugrana. Havia de substituir Cruyff en un moment on el barcelonisme es dividia entre cruyffistes i nuñistes. El seu futbol no era el que s'havia vist fins el moment, era simplement d'una altra escola. Una victòria sense brillantor era criticada, un empat molt criticat, una derrota doncs... imagineu-vos. La majoria, i en ella m'incloc, no teníem ganes de veure'l dirigir al Barça, ens semblava que el que ens oferia no era digne d'un club que havia adoptat el futbol d'atac com a identitat pròpia. Només el gran Ronaldo feia que aquest futbol conservador fos vist d'una manera diferent.

I vam ser injustos, i vam saber rectificar-ne molts, i entre ells em torno a incloure. Pot ser que el que vèiem moltes vegades no era el que desitjàvem, personalment no era la meva forma de veure aquest esport, però no es pot negar que Sir Bobby treballava pel Barça tot el bé que es podia fer. Aquest home, fent memòria a molts, va aconseguir tres títols en la seva única temporada com a tècnic (Copa, Recopa i Supercopa) i li va faltar poc per aconseguir també la Lliga. Amb més suport de l'afició i sobretot de la premsa es podria haver aconseguit tot el jugat.

I remarco el tema premsa. Aquests dies tots els diaris parlen meravelles del tècnic anglès, si tiréssim d'hemeroteca veuríem que els mateixos que ara diuen trobar-lo a faltar mai van demanar perdó ni van rectificar una coma de la merda que li van tirar. Hi havia fronts que ho feien per a així desgastar el president Núñez, era el cap de turc per carregar contra la llotja, i així van estar mesos i mesos. Aquesta merda va influir a molts, ens va influir, i vam ser injustos. Com ja he dit molts vam saber rectificar, vam demanar perdó, i vam donar i donem les gràcies a Bobby per tot el que va fer pel nostre club.

Bobby Robson va lluitar més de 17 anys contra un càncer. Va guanyar 4 batalles però en la cinquena no va poder guanyar. Però el càncer no va guanyar la guerra, se'l va portar però Sir Bobby va saber arribar als seus últims dies sent conscient del que li esperava i agraint el que s'havia divertit en aquesta vida. Va acceptar el seu final, es va poder anar acomiadant dels seus i arribat a la seva fi va poder descansar en pau. Va guanyar la guerra al càncer ja que la malaltia no va poder amargar-li el final.

Descansa míster, mai no moriràs perquè el teu record serà immortal, ets i seràs una llegenda al món del futbol mundial. Sempre et recordarem amb aquest somriure que tenies i per aquesta passió amb què vivies el futbol, la passió de la teva vida. Fins sempre.