Quan hem de ser grans també en la derrota

Baixava les escales de Mestalla, feia poc més d'un minut que havia acabat el partit. Veure els blancs saltar d'alegria a la gespa era una tortura massa gran com per quedar-me a la grada. Això era el que pensava jo i els 20.000 culers que havíem estat animant sense parar al nostre Barça durant els 120 minuts de partit.

La reacció normal dels seguidors del Barça davant d'una derrota d'aquest tipus és sortir de l'estadi en silenci, murmurant pel cap baix amb el company del costat d'aquella jugada fallada o d'aquest àrbitre que ha xiulat més per a un costat que per l'altre. Però no, aquesta vegada la gent no va reaccionar així. La gent cantava, cridava el nom del seu equip. La gent entonava el "o le le, o la la, ser del Barça és el millor que hi ha" acompanyat del "Barça!!! Barça!!! Barça !!!". Els culers, en comptes de decaure estaven més amb el seu equip que mai. No em van caure les llàgrimes de ràbia en acabar el partit, en canvi en aquest moment de sentiment blaugrana he de reconèixer que em vaig haver d'aguantar l'emoció perquè era molt gran veure una afició tan unida amb el seu equip.

Quan es va a una final ja se sap que es pot tornar un amb la derrota. Jo fins ara havia assaborit sempre la victòria, l'única derrota en un desplaçament havia estat en les semis contra el United el 2008 però en finals sempre victòria. Ara tocava la part amarga de tot això, i a sobre contra l'etern rival, que fot més. Però sabeu una cosa? M'alegro d'haver anat i haver animat al meu equip. Hi ha gent que pensarà que, vist com va anar la cosa, van tenir sort de no aconseguir entrada o gent que pensa que si ho arriben a saber no viatgen a València. Jo, encara amb la derrota que segueixo encara paint, me n'alegro que el dissabte em sortís l'oportunitat d'anar i acceptar. Estar amb l'equip quan es guanya és molt fàcil, però és en la derrota on surten els veritables culers.

Ha passat la Copa. No comparteixo els que no donen mèrit a la competició, un títol és un títol. Se l'ha endut el Madrid, que per cert portava 18 anys dient més d'un merengón que era un títol secundari per que ara sembli la Champions. Ara toca passar pàgina i que ells posin la destrossada Copa (gràcies Sergio Ramos per alegrar-me el matí d'ahir amb la teva manca de destresa) a les seves vitrines.

I és que queda Lliga i Champions, i guanyar aquests títols és molt important. La Lliga la tenim a tocar, un petit esforç i ja estarà. I hi ha també la Champions a partir de dimecres, i de nou contra el Madrid. I de nou estaré jo en viu animant el Barça, encara que siguem minoria. I sigui el resultat que sigui estaré orgullós d'haver viatjat al centre de la Península per estar amb els meus. I és clar, no cal dir que a la tornada al Camp Nou ja estaré de nou amb la veu a punt per ajudar al costat de gairebé 100.000 culers més per estar a Wembley.

A la història hem assaborit la derrota moltes vegades i per sort les noves generacions hem vist els millors anys del Barça. Però la derrota existeix i fa que a les futures victòries apreciem més el que s'ha aconseguit. Això no ha acabat, així que a aixecar-se, a reposar forces i a seguir animant. Queda una Lliga i una Champions i fins a l'últim minut de cada cosa seguiré animant sense parar. I no espero menys de la resta dels culers com jo, estic segur que no fallaran tampoc.

Visca el Barça!!!
Visca Catalunya!!!