Quan Kubala omplia els estadis

TEMPS ERA TEMPS (Pròleg del periodista Enric Bañeres)

Quan Kubala omplia els estadis i els deixava petits. Aquest va ser el cas de l'entranyable Les Corts, la casa pairal del barcelonisme resistent de la postguerra. Quan Kubala omplia els estadis, temps era temps que, a empentes i rodolons, ho vam anar descobrint tot. L'Albert Suñé i l'autor d'aquestes línies vam fer la primera comunió si fa no fa coinicidint amb el Congrés Eucarístic, vam beure de la mateixa Formación del Espíritu Nacional, vam crèixer enmig d'una societat emboirada per la manca de llibertats i per la de productes de primera necessitat, i vam quedar-nos orfes de perspectives que no fossin les del "Ordeno y Mando". Però, això sí, hi havia el Barça.

Que diumenge rera diumenge mantenia viva la flama de la il.lusió col.lectiva en els infants i els adolescents com nosaltres, i també en els nostres pares i avis, que ja n'havien vist de totes i que sabien que els destins del Barça i de Catalunya, en lo bo i en lo dolent, anirien units per sempre. I llavors va aparèixer ell. No és que tinguéssim un mal equip, no. Perquè hi havia Basora, César, Seguer, Manchón… Déu n'hi do! Els més grans ens deien que encara havia existit un equip millor, amb els Sagi, Alcàntara, Piera i, al capdavant de tots, l'immortal Samitier. I, el que són les coses, potser a la recerca d'un successor per al seu tron, fou el propi "Home Llagosta", convertit en l'home fort de l'aparell tècnic del club, qui va obrar el miracle de portar Kubala al Barça. És a dir, va descòrrer la cortina que ens mantenia en les tenebres de la postguerra i ens va obrir els ulls a una nova manera d'entendre el futbol. Hi ha coses més importants que el futbol en l'imaginari col.lectiu? Hi havia coses més aglutinants i encisadores en aquella Barcelona i aquella Catalunya dels anys cinquanta? Joan Manuel Serrat ho va immortalitzar en la cançó de la que n'he segrestat el títol d'aquest escrit: "Temps de Una, Grande y Libre, Metro Goldwyn Mayer; Lo Toma o lo Deja, Gomas y Lavajes; Quintero, León y Quiroga, panallets i panellons; Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón". I això mateix, sense música però amb una prosa que destil.la fluidesa i riquesa en cada frase, en la descripció de cada situació i en el retrat de cada personatge -hi apareix també el sentit de l'humor- és el que ens transmet, ens reporta, ens recorda i ens refresca l'Albert Suñé en aquest llibre. Que té el valor testimonial de la memòria perquè l'autor, que podia haver adoptat el posat erudit del periodista que està de tornada de tot, s'ha estimat més posar-se la bata de col.legial i situar-se altre cop en la posició una mica desvalguda però plena de curiositat i de sinceritat del nano que va descobrint-ho tot. De l'adolescent que va descobrint la vida, el país i la seva societat -també la vocació- a través del Barça i a través del nou heroi blau-grana que responia al nom de Kubala. Més enllà dels títols que en Laszi va aportar al museu del club, fins i tot pel damunt de la seva tècnica encara no superada, i també pel damunt de la seva llegenda de futbolista una mica cràpula, l'hongarès va significar un abans i un després per al barcelonisme des del moment que la història el va escollir com a personatge providencial. Barrejar el sentiment barcelonista i l'admiració per Kubala i explicar alhora el món que ens envoltava en aquella època, no és fàcil. Però l'Albert Suñé ho ha fet de manera impecable.

Enric Bañeres - Periodista