http://www.davidegea.com/bloc/ca/Blog personal de David Egea Muñoz.cahttp://www.davidegea.com/bloc/ca/guardiola_dimision_per_ruben_uria/376/Ho havia de compartir, perquè és un dels millors articles que he llegit. Us adjunto l'article de @rubenuria dedicat a la figura de Josep Guardiola el passat 31 de gener de 2012. El títol, com tot l'article, és pura ironia. No fos cas que a algú li pugui donar alguna cosa només llegir la capçalera. Guardiola ha cometido el pecado capital de invertir un ciclo donde el Madrid ponía el fútbol y su club se recostaba en las excusas de siempre. Una actuación reprobable y repudiable, que merece lapidación pública y flagelación de todo aquel que no se sume a la teoría de que el fin siempre justifica los medios. Guardiola, superficial y sibilino, programado para realizar un ataque sin precedentes contra la unidad de España, es intolerable. Es el culpable directo de un incendio sin precedentes en el Camp Nou, donde su equipo es un auténtico desastre que gana gracias a manos negras arbitrales y es el origen de una serie de conspiraciones de despacho que conceden a Messi la facultad de marcar goles infinitos y regalos para la vista. Guardiola ha caído en la soberbia de perder un solo partido en toda la Liga, eliminando al Real Madrid de la Copa y estando clasificado para la Champions, habiendo perpetrado con anterioridad el crimen de ganar trece títulos de dieciséis posibles, con el agravante de hacer de La Masia una hoja de ruta, de los valores un alfiler prendido en su solapa y del buen gusto por la pelota una seña de identidad. No se puede tolerar ni un minuto más. Guardiola ha incurrido en una falta de respeto mayúscula al enviar un mensaje bidireccional, interno y externo, donde Alves, Xavi o Sandro Rosell debieron tomar buena nota, como gran parte de la prensa catalana. Un mensaje donde el de Santpedor ha tenido el rostro de alertar a sus jugadores y presidente de que mentar a los árbitros no es el camino, invitando a la prensa, favorable y contraria, a escuchar un mensaje inequívoco: que la siembra de la sospecha está haciendo un daño terrible a la credibilidad del fútbol. Caray con Guardiola. Alguien debería explicarle que siempre hay un parking donde esperar a los colegiados. Ha cometido la herejía de preguntarse en voz alta de qué vale aferrarse al discurso del 'y tu más', de cuestionar que no merece la pena entrar al trapo de altavoces mediáticos que hacen negocio del fuego cruzado, de la riña y del titular fácil, porque esa batalla siempre estará perdida. Como si el fútbol no se jugase en las portadas de los periódicos y en las tertulias de las televisiones, en vez de con el corazón y con los pies. Guardiola revienta los polígrafos. Es un hipócrita que no dice las verdades. Ya no se lo cree nadie cuando defiende a sus jugadores, cuando saca la cara por ellos apartando el cáliz del aburguesamiento, tanto a siete puntos de un Real Madrid matrícula de honor como después de haberle sometido, sin paliativos, en tantos encuentros como complejos tenía su equipo antes de su llegada. Guardiola no es ejemplo de nada.No tiene credibilidad cuando pierde y da la mano, cuando regatea al narcisismo, cuando quiebra al estrés y la fatiga, ni cuando recurre al filial porque prefiere fabricar Balones de Oro antes que comprarlos. Ni cuando se decide a gobernar un barco que, históricamente, navegaba a la deriva, siempre pendiente del portaaviones blanco, para agarrar el timón sin revolcarse en el barro y salir a las ruedas de prensa con los tacos por delante. Guardiola, falso humilde, miccionador de colonia a discreción y separatista alopécico con ínfulas de intelectual, tiene la cara dura de atemperar los deslices y faltas de sus jugadores, en vez de presionarles, culparles y señalarles en público cada vez que su plan no se ejecuta al milímetro, para poder arrogarse la paternidad de la victoria. Guardiola es un Gandhi de Las Ramblas, cuya homilía cae en la sospechosa manía de reconocer sus errores tácticos y airear malas decisiones del banquillo, cometiendo la felonía de apostar por su vestuario, en vez de jalear debates sobre chivatos y topos, filtrando y publicitando espantadas cuando la atmósfera no acompaña. Es un zen de todo a cien. Guardiola, enemigo público número uno de la verdad y que no tiene portacoz mediático con vocación de pirómano, debe ser erradicado con urgencia del fútbol patrio, porque no se refugia en el asunto arbitral, porque tiene palabras amables hacia a sus rivales, porque habla bien del prójimo, porque reconoce que el Madrid está siendo el mejor y porque, como todo el mundo sabe, el mejor ejemplo de los valores del deporte no pasa por el momento en que Nadal y Djokovic se estrechan la mano después de un partido épico. Eso no vende periódicos y no hace germinar las semillas del odio que, con tanto mimo, cultivan los que escriben con pasamontañas, lucen sus bufandas en televisión y se comportan como hooligans promocionando un fin de ciclo que ve el ojo en el dedo, pero no la viga en el propio. Guardiola tiene que ser expatriado antes de que concluya el campeonato, porque tiene la desfachatez de pedir perdón si su equipo se ha excedido celebrando victorias, tiene la mala costumbre de obligar a su equipo a quedarse en el campo para felicitar al rival que les ha ganado, tiene el vicio insano de defender trayectorias intachables y modélicas, de comprender los errores arbitrales para decir que él yerra más que nadie, de ser fiel a sus jugadores y de tener la gallardía de, ante la crítica y el palo, reconocer que han hecho cosas mal. Es intolerable. Guardiola dimisión. http://es.eurosport.yahoo.com/blogs/ruben-uria/guardiola-dimisi%C3%B3n-111137311.html http://www.davidegea.com/bloc/ca/si_el_madrid_vol_la_lliga_que_la_sui/375/Això fa pujada. Molt. L'empat contra el Vila-real ens deixa a 7 punts del Madrid, líder destacat de la Lliga, i això són paraules majors. Els blancs no fallen, fins i tot quan sembla que poden perdre punts els acaben traient. No juguen un futbol de l'altre món, però al final del partit acaben marcant un gol més que el rival. En canvi, nosaltres ja ens hem deixat 13 punts fora de casa, molts. I de seguir aquesta dinàmica, punt a dalt punt a baix, el Madrid ho té tot per portar-se aquest campionat. Cal ser realistes. Una altra cosa molt diferent és donar ja això per perdut, com molts ja fan. Donar per perduda aquesta Lliga és tenir poca memòria futbolística i el que és pitjor: gens de fe en el millor equip de la nostra història. Aquest segon punt és el més greu per a mi, encara que al final caldrà donar la raó a Guardiola quan diu que "el crèdit cal guanyar-ho partit a partit". De res valen els 13 títols de 16 possibles quan ets a punt de perdre el 17. En canvi, dubtar que aquests jugadors poden treure això endavant és, directament, un insult. Sobre la història, destacar moments viscuts en els últims 20 anys. Com les Lligues de Tenerife, sobretot la primera, on llavors el Madrid treia 8 punts al Barça i amb menys jornades per davant, o la del Depor del famós penal de Djukic on l'equip de Cruyff va guanyar aquella Lliga després de caure humiliats contra el Saragossa per 6 a 3. En tots dos campionats el Barça va remuntar 8 punts, quan llavors les victòries valien 2 i no 3 com ara. Més història recent. La Lliga del València del 2004, on va remuntar al Madrid 8 punts d'avantatge que tenia en la jornada 26. Però no només va ser aquesta remuntada, va ser la del Barça on va acabar segon després d'una primera volta nefasta, quedant per sobre del Madrid. Un altre exemple la Lliga del "tamudazo" en el 2007, on el Barça va llençar un títol que tenia guanyat. El va llençar, però el Madrid el va lluitar partit a partit, amb remuntades, creient des de Chamartín que per molta distància de punts que hi havia es podia guanyar. I així va ser. D'haver baixat els braços jornades abans no hi hauria hagut ni èpica, ni tamudazo ni res. I per molt malament que havia estat el Barça de Rijkaard s'hauria guanyat la tercera Lliga consecutiva. I un altre exemple, per acabar i no avorrir més amb això. Encara que no els va servir de res, però van remuntar 8 punts. A la Lliga 2009 el Barça va arribar a treure 12 punts al Madrid, arribant al Bernabéu després amb només 4 punts per damunt. Aquella nit va haver-hi el famós 2 a 6, i tots sabem com va acabar la història. Però els blancs, amb un futbol penós tot sigui dit, no s'havia rendit. Què vull dir amb això? Molt simple. Que la Lliga està peluda, però queden 18 partits. I si Mourinho la vol aixecar, que la suï. Que la pateixi, que no ho tingui fàcil. Ara mateix el Barça té molt que guanyar i poc que perdre, més veient com ja es dóna per sentenciat tot des de diversos sectors tant de merengues com de culers. I com ja sembla feta doncs que no sigui un passeig. S'ha fet un pas enrere, caldrà aprofitar-ho per agafar impuls. Ara és quan mentalment cal fer com quan la pilota no circula en el mig camp. Pilota enrere a Valdés, i a començar de nou. A tocar-la, amb paciència, buscant la millor jugada. Res de posar-nos nerviosos, de voler tirar pilotades ràpides perquè anem per darrere. No. Cap, que així és com hem arribat a la cotes on estem. Fem servir la nostra forma de jugar per fer un reset mental. I arribarà maig, i veurem que ha passat. Si lluitem fins al final segur que alguna cosa bona pot passar, però el que segur passarà és que estarem orgullosos del nostre equip. I si no es pot guanyar la Lliga i se l'emporta el Madrid per mèrits propis, doncs mira: felicitats. Però que no sigui per no haver-ho intentat. http://www.davidegea.com/bloc/ca/quan_la_victoria_moral_marxa_amb_el_pont_aeri/374/Segur que alguna vegada heu escoltat això de "t'estimo com amic" o "no ets tu, sóc jo". Són aquelles coses que a l'amor s'entén com "enganyar-se a un mateix o que et vulguin enganyar per fer-te sentir millor". En alguns casos produeix un efecte placebo que ens té contents un temps fins que se'ns passa i ens adonem que això i res és el mateix. En altres casos tal i com entra per una orella surt per l'altre, i a sobre et sents més imbècil. Ser el campió moral és el mateix, però en l'esport. En plena dolorosa derrota et pot fer portar millor el cop, el tenir alguna cosa on agafar-te. Si ja has estat moltes vegades campió d'aquest tipus t'entra una mala llet que et multiplica el cabreig. I els culers podem donar fe, perquè moltes vegades ho hem hagut de sentir. El millor exemple, la famosa final de Copa d'Europa de bàsquet a París l'any 1996 quan ens van robar contra el Panathinaikos. Fins i tot la FIBA va fer arriba al club una carta on certificava aquest campionat moral i va ser exposada al Museu del Club fins que vam aconseguir guanyar la maleïda Eurolliga. I en futbol ho hem viscut moltes vegades. Elimatorias, lligues o finals. Que si l'àrbitre, que si havíem jugat millor, ... el que vulguis, però l'alegria de veritat es la portava un altre. Perquè una cosa és sentir-te orgullós del teu equip en la derrota, i una altra és estar feliç com si s'hagués guanyat quan no és així. Hem estat d'aquesta manera durant molts anys a Can Barça quan l'excepció era guanyar títols, alimentant el buit mentre els altres sí aixecaven les copes de veritat. Dóna gust que sigui ara l'etern rival qui se senti campió moral, a això sí li dic jo "canvi de cicle" en homenatge al "merengue de tota la vida" d'Hermel (rialles). Qui no hagués vist l'altra nit el partit i sent desconeixedor del resultat final estaria pensant que el Madrid havia aconseguit la remuntada i havia deixat fora el Barça. Escoltant i llegint a madridistes semblava que donava igual el que va passar, que donava igual que ells no siguin cap dels quatre semifinalistes. Havien jugat com no estan acostumats a fer contra el Barça i sentien com a seva una victòria que després de cinc Clàssics aquesta temporada encara no saben com és, però notaven aquest gust. Perquè s'ha de ser sincer, el Madrid va ser millor que el Barça al Camp Nou. Va tenir el partit, i després d'anar perdent 2 a 0 va poder remuntar i donar un pal letal a l'etern rival de cara a la resta de la temporada. Van robar la pilota al seu amo, i el Barça sense pilota va perdut. No van deixar sortir des del darrere, van pressionar ben amunt. Podrien haver guanyat, però podrien també haver perdut, i tot això sent més superiors. I no ho oblidem, les eliminatòries són a 180 minuts, i els primers 90 van ser totalment del Barça. Igual que l'any passat a la Champions. La pena és que una victòria més clara a la tornada hauria estat un cop moral molt gran de cara a la resta de temporada, en canvi hem deixat el Madrid viu perdent aquesta oportunitat. I en definitiva, que estem a semifinals i espera el València. Aquesta és la realitat, i quan el dimecres que ve estiguem pendents de l'anada a Mestalla, des de Madrid més d'un despertarà del món irreal dels campions morals i veurà que la veritat és una altra. I assaboriran que malament es digereix la derrota amb l'autoengany posterior. I ho diu un culer que sap que és això i que fa ja molt que no es creu aquesta milonga. No acabaré sense abans parlar, per poc que sigui, de l'àrbitre. Texeira Vitienes va estar malament, fatal. Penals, expulsions, decisions polèmiques. Sí, però pels dos costats. Repeteixo: pels dos costats. Només voler veure els errors que t'han perjudicat ja no és de segundones, és de més avall. I que un entrenador es vagi a l'aparcament a buscar al col·legiat del pal "ens veiem al carrer" és d'equip garrulo de regional. Sigui l'equip que sigui el que faci això, en aquest cas el Madrid amb el seu entrenador José Mourinho al capdavant. Penós. http://www.davidegea.com/bloc/ca/per_molts_anys_pep/373/Un 18 gener 1971 va néixer a Santpedor un nen que es diria Josep Guardiola Sala. 41 anys després ja és llegenda viva del barcelonisme, i tant de bo aquesta llegenda sigui cada vegada més i més gran. Felicitats Pep! http://www.davidegea.com/bloc/ca/mundial_de_clubs_quan_a_madrid_no_eren_dos_partidets/372/Abans de res recordar que, al seu dia, per a ells era a un partit, perquè en el format actual encara no saben com es juga. Però és igual, sigui un partit o dos, és el mateix. El Mundial de Clubs o Copa Intercontinental per a uns, Mundialet o Copa Toyota per a altres. Gent a favor, en la que m'incloc, que defensem aquest torneig i gent que el veu com una bestiesa. Hi ha una cosa clara: si un equip a Europa vol disputar el Mundial de Clubs abans ha de guanyar la Champions League. És així de simple, no hi ha un altre camí. Tampoc ens hem d'enganyar, per molt que un títol sigui a nivell mundial no vol dir que ens trempi més que la Copa d'Europa. I dit això, i sense donar més voltes al tema. Desprestigiar tal privilegi de guanyar un Mundial, encara que s'entestin molts en posar-li el sufix "et", és de necis. Tant quan el Madrid guanyava les Intercontinentals com ara que els campions del món som nosaltres. De necis, i de gent que avui desprestigia un títol que fa uns anys celebrava a la Cibeles. Perquè anaven amb la copa a la Cibeles, i es pujaven sobre de la deessa. I tenien fins al detall de no llençar a terra el trofeu. I presumien de campions del món. I bé que feien, perquè no es guanya cada dia un títol així. I deien "que no és la primera, que ja teníem una que vam guanyar l'any 1960". I els semblava bonica, i això que guanyaven un partit (partit, que llavors no era partidet) al Japó. La qüestió és molt clara, i és desprestigiar tot el que el Barça guanya. Quan es guanyava la Recopa perquè no era la Copa d'Europa, quan es guanyava la Copa perquè no era la Lliga, quan es guanyava la Champions al 92 perquè s'havia derrotat a la Sampdoria, si es guanyava la Lliga era perquè el Madrid ja tenia moltes, ... i així fins a l'actualitat, on el millor equip de tots els temps sempre el relacionen amb alguna cosa per dir que aquest títol "fa vergonya". Ja sigui pels àrbitres, pels villarato, o si cal s'arriba a inventar el dopatge. Aquí val tot. I aquí, és clar, entra la intel·ligència de cadascú. Uns, que s'aferren a aquest discurs ploraner i penós, i altres que saben reconèixer l'obvietat. Tot això, escriure aquest post, ve provocat pel discurs de Mourinho. S'imagina algú a Mou amb el xandall del Barça dient aquestes mateixes paraules però referint-se al Madrid? A la Central Lechera el descojone seria d'escàndol, en Punto Pelota estarien tot el programa per terra amb mal de ventre de tant riure. Les portades, mare meva les portades ... els hi faltaria paper. Però no, el xandall és "limpio y blanco que no empaña", i el "val tot" funciona a la perfecció. Jo, que voleu que us digui, estic molt feliç de ser campió del món amb el meu Barça. Perquè sí, perquè com ja he dit, per jugar al Japó teníem abans que guanyar a Wembley. Perquè guanyar a Wembley ens va fer immensament feliços el 28 de maig. Perquè no hi ha res com guanyar la Copa d'Europa, i que a sobre et donen la possibilitat de ser el millor del món ja és la rehòstia. Un merenga em va dir una cosa quan van perdre la final de la Intercontinental el 2000 davant Boca Juniors: ja t'agradaria que el Barça l'hagués perdut. I quina raó tenia. Doncs el diumenge passat a molts madridistes li hagués agradat ser ballats per Neymar i companyia, això hagués significat que en semis ens haurien guanyat i a Wembley haurien derrotat el Manchester United. Però no, van haver de veure per la tele com qui ballava a algú era el Barça al campió brasiler. I no en un partidet, en un partidàs culer. http://www.davidegea.com/bloc/ca/el_barsa_de_les_cinc_copes_campions_del_mon_2011/371/18 de desembre 2011, una altra data per a la història. El Barça finalitza l'any de la millor manera possible: guanyant el Mundial de Clubs. Ni Mundialet, ni l'antiga Intercontinental, i molt menys la Copa Toyota. Campions del món. I dic la millor manera possible per una simple raó: per jugar el Mundial de Clubs primer has de ser campió d'Europa. Signem el mateix final per al 2012? En la memòria de molts estaven les anteriors finals. En versió positiva la que vam disputar contra l'Estudiantes de la Plata, final de la que demà es compliran dos anys. Els gols de Pedro gairebé al final del partit i el de Messi amb el pit ens donaven el primer títol mundial. Els pessimistes, en canvi, no podien oblidar les dues finals perdudes al Japó davant de dos rivals brasilers, igual que el Santos. Però cap d'aquestes finals ha tingut res a veure amb la d'avui. Els culers, patidors dels grans, ni ens hem posat nerviosos. Des del primer minut el Barça ha estat superior amb un onze inicial amb nou jugadors sortits de la Masia. De nou Pep Guardiola ha sabut llegir el partit millor que ningú i amb un 3-4-3 ple de jugones ha arribat a tenir més del 75% de la possessió de la pilota. Amb els gols a la primera part de Messi, Xavi i Cesc la final quedava vista per a sentència. El de Lionel a la segona part ha estat la cirereta del pastís. Alguns, fins i tot culers, segur que cauran en aquest error tan gran de dir que és normal que hagem guanyat el Santos. Que si són una banda, si no tenen nivell, que Neymar és un bluf... No, que ningú s'equivoqui. El Barça ha aconseguit deixar en res a grans equips com el Madrid o el Manchester United, per exemple. Aquest equip ha aconseguit que grans jugadors no hagin fet res, sent veritables cracks. Que ningú es confongui, que els equips no brillin i els seus cracs tampoc és més mèrit del Barça que demèrit del rival. Amb aquest Mundial de Clubs el F.C.Barcelona torna a fer història passant a ser recordat com el Barça de les Cinc Copes (Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i el citat Mundial). De Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón als Messi, Xavi, Iniesta, Valdés, Puyol i companyia. Afortunats els que van poder veure aquell gran equip dels anys cinquanta que va deixar petit el vell camp de Les Corts, i afortunats nosaltres que ara estem vivint els anys més daurats del nostre club. Ara anem a gaudir d'aquest nou títol, sense oblidar que el dijous tenim partit de Copa contra l'Hospi, i a la tornada de les vacances nadalenques a seguir lluitant pels següents. No serà fàcil, però amb Guardiola i aquesta plantilla estic segur que lluitarem per aconseguir-los. I segur que caurà algun, i no precisament des d'un autobús. El millor equip, amb tota seguretat de la història, torna a tenir el seu títol de campions del món. VISCA EL BARÇA!!!! VISCA CATALUNYA!!!! http://www.davidegea.com/bloc/ca/video_musical_d_esport3_dedicat_al_madrid_13_barsa/370/Potser són només tres punts, però sempre diré que guanyar el Madrid és sempre alguna cosa més. Igual que per a ells quan ens guanyen a nosaltres, que ningú s'enganyi. Aquí us deixo el vídeo musical que en el programa Hat-trick Barça del canal Esport3 van dedicar a la victòria del F,C,Barcelona al Santiago Bernabéu contra el Real Madrid el passat 10 de desembre de 2011. http://www.davidegea.com/bloc/ca/no_ens_havien_de_caure_cinc/369/Potser parlar de bany no seria el terme exacte, encara que la segona part bé s'ho val. Ens havien de ficar cinc, ens havien de donar una lliçó, tornar tot el que porten acumulat aquests anys. No era un desig, ja era una realitat. I mira per on van tornar a quedar-se amb les ganes. I ara, que hem guanyat al Bernabéu, ara que hem tornat a demostrar que som millors que el Madrid, m'enrecordo d'aquests culers que fa dues setmanes ja donaven la Lliga per perduda i criticaben de valent d'un equip que ens està regalant els millors anys de la nostra història. I ni abans estava perduda la Lliga ni ara ja la guanyarem de carrer. Queda molt, però sí que és veritat una cosa: el cop moral el Madrid pot ser molt important. Arribaven, com l'any passat abans del 5 a 0, en el seu millor moment. Era ara quan ens havien de pintar la cara, quan el Barça semblava que no estava en el seu millor nivell. Escolta, i ni així. Han vist com de nou al seu estadi han estat derrotats pel màxim rival. Quatre victòries i dos empats des que Guardiola està d'entrenador, comptant també Champions i Supercopa. Acollonant. La possessió que vam arribar a tenir va ser insultant. La sort que tenim d'alinear en el mig camp a Busquets, Xavi, Cesc i Iniesta és un luxe. I sense oblidar a Thiago, que estava a la banqueta. Passar de jugar amb quatre defenses a tres, amb Busquets cobrint la rereguarda, va tornar boig el Madrid. Ara un per una banda, un altre per un altre... demostrant que tàcticament Guardiola li va tornar a guanyar la partida a Mourinho. Tampoc diré que el Barça va estar perfecte, hi va haver errors que podrien haver sortit cars, però sobretot en la segona part (sé que em repeteixo) la superioritat va ser claríssima. Jugar amb Puyol i Piqué darrere, per a mi la millor decisió a nivell defensiu. L'entrada d'Alexis sacrificant a Villa, cosa que no acabava d'agradar a més d'un i que després es va demostrar que va ser encertat, i no només pel gol. Messi, que vols que digui... Però sobretot vull destacar a Valdés. Es va començar a remuntar el partit quan després del seu error va seguir traient la pilota des del darrere i no li van tremolar les cames. Si hagués començat a donar pilotades no hauríem guanyat. De vegades molts no són conscients del porteràs que tenim, i no només parant pilotes. Gaudim aquesta victòria, que bé s'ho mereix. Diran que només són tres punts, però tots sabem que no és així. El Madrid tenia l'oportunitat de donar una estocada a la Lliga i en canvi es troba que el Barça està més viu del que pensaven. Si s'arriben a emportar el partit qualsevol els aguantaria aquests dies. I sobretot, una nova lliçó que hem d'aprendre tots els culers. No caiguem mai, encara que siguem més superiors, en prèvies abans del partit dient que anem a ficar cinc, chorreos i companyia. En èpoques passades, el que passa és que ara pocs se'n recorden, anàvem d'aquest pal. Com mai més espero escoltar o llegir a la gent renegar del seu Barça, que això si que no té perdó. VISCA EL BARÇA!!!! VISCA CATALUNYA!!!! http://www.davidegea.com/bloc/ca/la_sort_i_el_problema_de_tenir_aquest_gran_planter_del_barsa/368/Els poc més de 37.000 culers que vam anar l'altra nit a veure el partit de Champions contra el Bate Borisov vam sortir encantats del Camp Nou. A més d'un ens va costar arrencar per anar a veure un partit ja intranscendent, i sincerament si m'arribo a quedar a casa m'hauria donat ràbia. Davant l'equip bielorús vam viure una cosa que omple d'orgull al barcelonisme. Veure un Barça ple de jugadors del planter, la majoria encara amb fitxa del B, i que es goleji un equip de Champions és una cosa impressionant. És cert que el Bate no és el Milan de Van Basten, però que amb els suplents dels suplents fiquis quatre gols en la màxima competició continental és una passada. No només ficar quatre gols, també fer un gran futbol. I aquí és on jo poso el fre de mà i trec un "però" a aquesta gran pedrera que tenim. I és molt simple, i ja ho hem viscut aquest estiu amb Oriol Romeu que va haver de marxar al Chelsea quan en una altra època hauria pujat al primer equip d'una tirada. No tots poden pujar, no hi ha lloc per a tots, i abans o després s'haurà de traspassar a més d'un perquè la Segona A se'ls quedarà petita. Vendes amb opció a recompra, cessions ... però hauran d'anar a altres equips a demostrar que sí que tenen lloc al Barça o directament han guanyar-se la vida lluny del Camp Nou perquè aquí no pot ser. I farà mal, perquè mai bufa el vent a gust de tothom i el que uns veuran bé altres ho qualificaran com un gran error. I potser, segons com es miri, uns i altres tindran raó en aquest moment i només el temps dirà si el que es va decidir va ser encertat. Cuenca és un exemple. Fa un any Luis Enrique no tenia lloc per a ell, es va haver d'anar al Sabadell i a la seva tornada Pep Guardiola ha cregut en el jugador de Reus. Gran error de l'asturià? No ho crec, va haver de prendre una decisió i per davant hi havien altres jugadors. Ha tornat, cosa que no tothom pot fer, i ha tingut la sort de demostrar que és vàlid per al primer equip. Tampoc hem de caure en la temptació de voler treure'ns a gent del primer equip per ficar als del B. Paciència, com diu un que jo em sé, s'ha de fer "a foc lent" i sense presses. Molts semblaven els millors defenses, centrecampistes i davanters de la història i no han estat res. Busqueu, per exemple, a Mario Rosas. Era el crac de la generació de Xavi, i jo que els vaig arribar a veure en juvenils puc donar fe. Els dos van ser convocats per primera vegada en un partit de Champions, ja intranscendent, contra el Newcastle el 1997. El malagueny va arribar a debutar en l'últim partit de Lliga i després va ser un dels destacats del Gamper del 1998. A dia d'avui, Xavi pot ser Pilota d'Or i en canvi Mario ha passat pel futbol amb més pena que glòria. Doncs això. Gaudim, que igual que el del Barça de Guardiola és històric el del planter també ho és. Però toca estar mentalitzats que més d'un dels que dimarts ens van delectar potser no facin carrera al Camp Nou, encara que ara ens sembli mentida. http://www.davidegea.com/bloc/ca/amb_barricada_vaig_descobrir_el_rock/367/Eren principis dels 90 quan vaig conèixer cançons com "Blanco y negro" o "No hay tregua". És veritat que tinc a Los Suaves per sobre de tots els grups, però amb els que vaig descobrir el rock i vaig començar a enganxar-me ser amb Barricada. Després va arribar el ja esmentat grup gallec, Kortatu, Platero y tú, Siniestro Total, Extremoduro, entre d'altres. La setmana l'acabem de manera fotuda en saber que Enrique Villarreal, el Drogas, deixa Barricada. Els motius ells els sabran, l'únic que sé és que res serà el mateix. Ni per al grup, que perd a la seva veu i part d'ànima. Ni per al Drogas, que encara que segueixi el seu camí amb Txarrena ja no serà res comparable a la mítica banda navarresa. Per sort la seva música quedarà per sempre. I sincerament, si arribo a vell em veig escoltant les seves cançons perquè ja són llegenda. Em quedo amb les ganes de tornar-los a veure en directe, i com diu la cançó "cuando se aprende a llorar por algo también se aprende a defenderlo" potser algun dia tants anys i tanta suor facin que el camí de la banda i d'Enrique torni a ser el mateix.