|
|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
| [ Índex principal ] |
|
| [ Galeria d'imatges ] |
|
CAMPIONS D'EUROPA 2003 |
11 de maig del 2003, 2.586 dies després de París |
|
|
LA NIT MÉS ESPERADA, 19 ANYS DESPRÉS
"La relació del basket blaugrana amb la màxima competició continental és la història d'un amor incondicional mai no correspost. Fins avui. Perquè aquesta nit la condemnada copa dels nassos ha de rendir-se d'una vegada, no pot ser de cap altra manera després d'un llarg festeig que va començar el 1984. No hi ha dama, per molt metàl·lica i inanimada que sigui, que resisteixi 19 anys de relació sense caure als braços del seu insistent pretendent.
La primera vegada ens va deixar plantats quan ja li acariciàvem les nanses; en una distracció ens la va arrabassar un letal base nord-americà cridat Larry Wright, que encara avui recordem com una punxada de dolor. Les dues següents ens va sortir un competidor més alt, més jove i amb més talent que venia de Split.
La quarta vegada ens la va raptar un tipus malcarat a cop de xiulet. I l'última, tancant el cercle, l'esquiva dama va preferir a un altre base americà David Rivers.
La vam portar a sopar a Ginebra, a Saragossa, al romàntic París dues vegades i finalment a l'eterna Roma, però ella va seguir freda, distant, inabastable. Aquesta nit ens hem citat en un escenari de luxe, el Palau Sant Jordi de Barcelona, a la vora del mar, en un ambient ideal i envoltat d'amics, milers d'ells, que no volen cap altra cosa per veure'ns junts.
Hi ha un italià guaperes, amb diners i molta retòrica, un tal Benetton, que ha vingut a gratcient de Treviso per arrabassar-nos-la, però faria bé en no interposar-se entre ambdós. És el nostre amor d'adolescència, el de tota la vida, i tots saben que tard o aviat estarem a la fi junts. I avui, precisament avui, és el dia que el destí ens reservava per ser feliços i, d'una punyetera vegada, menjar perdius".
David Llorens - Mundo Deportivo, 11 de maig del 2003 |
| |
|
9 I 11 DE MAIG DEL 2003: PALAU SANT JORDI
No es podia perdre. 19 anys és molt temps esperant aquest moment i per fi va arribar. Va ser a la nostra casa, en un Sant Jordi majestuós replet d'italians, russos i, sobretot, catalans. Enrere quedaven aquelles nits de Ginebra, Saragossa, París o Roma. Enrere quedava Larry Wright, Toni Kukoc, Vrankovic, els àrbitres o Rivers. El Barça es proclamava per fi com el millor equip d'Europa.
No va ser fàcil arribar a la Final Four. En la primera fase vam haver de claudicar davant de la Benetton, rival a la final, i quedant segons de grup. D'infart van ser els partits davant de l'Olympiacos, on es va guanyar amb un resultat molt ajustat. Però estava escrit que aquest era l'any del Barça.
9 de maig, 20:30: començava la Final Four per al Barça. La Benetton s'acabava de classificar en eliminar el Siena. El nostre rival: el CSKA de Moscou, una autèntica màquina de bàsquet. El partit va començar malament, perdent per més de 10 punts als pocs minuts. Però el Barça aquest any és molt Barça, i els partits són molt llargs. Una gran defensa provocava que els russos haguessin de llançar forçats, un gran atac liderat per Fucka i Bodiroga donava els seus fruits... El final del partit va ser d'infart, fins que Navarro, amb un gran contraatac, va sentenciar la semifinal. 76-71: el Barça arribava a la seva sisena final.
11 de maig de 2003. Un culé de veritat mai no oblidarà aquesta data, igual que no oblidarà aquell 20 de maig de 1992. 20:30, Palau Sant Jordi: 10000 ànimes blaugranes, a les que cal sumar les 2000 del Siena que ens van recolzar tot el partit, contra 1500 de la Benetton. Què diré que no se sàpiga ja... Gran partit del Barça basat en una gran defensa que feia inútil l'atac italià, un Bodiroga immens que va confirmar la seva condició de millor d'Europa, un Fucka sensacional... Es va patir, però va valer la pena: 76-65. EL BARÇA ÉS CAMPIÓ D'EUROPA.
Catalunya sencera va sortir al carrer a celebrar aquest títol tan anhelat. 2586 dies després de la maleïda final de París, el Barça era campió d'Europa. Per fi les imatges anteriors de les Final Four seran anul·lades per aquesta gran victòria culé. |
| |
|
BODIROGA REI D'EUROPA
A l'estiu de 2002, un alt jugador iugoslau aterrava a Barcelona com el millor jugador d'Europa. Dejan Bodiroga, campió d'Europa amb Panathinaikos en dues ocasions i MVP a l'última Final Four. L'arribada de Pesic a la banqueta blaugrana va propiciar el fitxatge del crack balcànic.
Jugador fred, calculador, amb un canell únic per a aquest esport, una assegurança de vida en els pitjors moments i l'aposta més segura per guanyar l'Eurolliga anhelada. I no ha defraudat. Ha estat el millor jugador de l'equip tot l'any, ha acatat la responsabilitat en cada moment, en els moments més difícils, i mai no ha fallat. I a la Final Four no anava a ser menys. MVP de la competició per segon any consecutiu.
Al costat d'ell la resta de MVP del Barça, ja que tots són campions d'Europa. Des de Fucka, que va arribar al costat de Dejan per fer més gran el Barça, passant per la gran 'Bomba' Navarro o l'immens Jasikevicius. Sense Dueñas això res seria el mateix. De la Fuente, el nostre capità, va guanyar mitja classificació amb la seva defensa en els partits d'Olympiacos. Varejao sempre donant'ho tot, Nacho sempre Nacho, Femerling decisiu quan se'l necessitava, i Alzamora, Bravo,Van d'Hare... components d'aquesta plantilla històrica. Tots sou Bodiroga, tots sou els millors.
I un MVP especial per al gran Svetislav Pesic. Entrenador seriós, treballador, estimat per la plantilla i l'afició. Continua així i fes-nos més grans encara. Visca el Barça!!!!! |
| |
|
TOTS SOM CAMPIONS
Aquesta victòria l'ha aconseguit aquesta gran plantilla creada únicament i exclusivament amb un objectiu: ser els millors d'Europa. Nacho, Alzamora, Fucka, Femerling, Bravo, Bodiroga, Navarro, Dueñas, Jasikevicius, De La Fuente, Varejao i Van de Hare, amb Pesic al comandament, són els herois d'aquest Barça. Ells ho han aconseguit. Però no hem d'oblidar tots aquells que abans ho van intentar i es van quedar a les portes d'aconseguir-ho.
Va per tu, Epi, el més gran de la història blaugrana, que vas aconseguir tot menys aquesta copa que tant desitjaves. Va per tu, Solozábal, que ho donaves tot pel Barça i vas veure com es resistia el ceptre europeu. Per tu, Norris, mai oblidarem aquella final de París on, estant lesionat, ho vas donar tot per aconseguir fer-nos feliços. Per tu, Jimix, que vas jugar tantes i per desgràcia no en vas poder aixecar cap. Molt especialment a tu, Montero, el dur que va ser per a nosaltres aquesta final robada a París no és res comparat amb la impotència que vas haver de sentir tu. Aquesta copa és teva també.
Galilea, Trumbo, Sibilio, Xavi, Djordjevic, Aito, Esteller, Ferran... Tots ells i tots els que ho vau intentar i no va poder ser. Tots aquells que el vau donar tot per ser els millors i us vau quedar a les portes. Tots sou ja per fi els millors d'Europa.
Però per damunt de tot, qui es mereixia aquest títol és l'afició culé. Una afició fidel al seu equip, una afició que s'ha desplaçat a totes les finals havent de tornar tristes, una afició que va plorar com mai aquell 11 d'abril del 96, sent molts els que ens quedem escoltant la ràdio a veure si impugnaven aquell robatori tan clamorós. Una afició a què no li ha importat pagar els diners que fossin per una entrada en el Sant Jordi. Per fi els culés hem pogut sortir al carrer a celebrar l'esperada Eurolliga, aquesta competició, que no volia venir al nostre costat.
Ja la tenim aquí!!!!! Ja som campions d'Europa!!!!! Visca el Barça!!!!! Visca Catalunya!!!!! |
| |
|
|
|
