|
|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
| [ Índex principal ] |
|
| [ Galeria d'imatges ] |
|
LOS SUAVES |
PREPARATS PER EL ROCK'N'ROLL? |
|
|
LOS SUAVES SOM TOTS
En el 1978 a Ourense neix el que per a molts és el millor grup de rock. Els germans Domínguez, Yosi i Charly, tocaven amb les seves guitarres versions dels Sex Pistols, Neil Young o Hendrix en una carbonera de sota de casa dels seus germans fins que van haver d'anar a fer-ho a una casa abandonada a quatre quilòmetres d'Ourense. Pel que sembla als veïns no els agradava el rock.
El nom de "Los Suaves" diuen que va sorgir per un home que coneixien que li deient "el suave" perquè mai no canviava la cara passés el que passés. La gent els va començar a dir suaves al grup i així es va quedar. El tema del gat diuen ve per un que Yosi es va trobar i li va posar de nom Rufo encara que diuen que van decidir tenir un anagrama a partir del de Los Ramones (una àguila) i en van veure un d'un gat, els va agradar i des de llavors és el símbol del grup.
Jordi Tardà va ser el descobridor de Los Suaves. Els Ramones tocaven en A Coruña i Tardà va proposar a Yosi i a companyia ser els teloners. Se la jugaven, als anteriors teloners de Los Ramones els hi havia caigut de tot. Van sortir amb por però el públic va acabar lloant a Los Suaves sent considerats per Los Ramones els seus millors teloners de tota la gira europea.
El 1982 surt el seu primer disc "Esta vida me va a matar". Són 15 els treballs trets al carrer per ells des de llavors, passant per recopilatoris i concerts. No ha estat fàcil, el boca a boca ha ajudat que la seva música hagi arribat la gent.
Yosi, Charly, Alberto Cereijo, Fernando i Tino formen actualment el grup. Dur ha estat el camí però a dia d'avui molts considerem Los Suaves el millor grup de rock. Vagin on vagin tenen una gran acollida omplint tot tipus de recintes. Yosi canta a la vida, a la mort, al dolor que causa l'amor... i tot això arriba a un públic 100% fidel que sent a aquest grup com a una cosa seva. |
| |
|
EL CONCERT JA HA COMENÇAT
Música de cinema, llums apagats... enrere queden aquells dies d'espera perquè arribés el concert, aquella estona des que entres al recinte i veus que triguen... la carn es posa de gallina i només tens els sentits en el moment que caigui el teló i comenci el rock'n'roll... Llums! Música! Allà estan lliurant-se amb les seves guitarres a la seva gent. Yosi és l'ànima, l'ídol, la veu que desitgem sentir. Quan comença una cançó no saps quan deixaran de tocar, sona una darrere d'una altra fent que el concert sigui intens i vibrant. Moltes són les vegades que diuen que el concert arriba a la seva fi però saben que volem rock'n'roll i sempre tornen per fer-nos gaudir de la seva música. Més de dues hores estan sense parar acabant rendits tant ells com els seus fans."Dolores se llamaba Lola" és la cançó insígnia del grup passant per "Pardao", "Si pudiera", "Malas noticias"... totes cançons amb missatge, cançons que arriben ja que són com la vida: dures, reals i pel qual no dir-ho... tristes, però que et fan sentir identificat. I és que en una cançó d'amor el típic és sentir mariconades quan un sap que la realitat no és tot color de roses ni res per l'estil. |
| |
|
Sona "Dios es Suave", el concert arriba a la seva fi. Les guitarres deixen de sonar i ja no se sent Yosi. La sensació que li queda a un és en cas de saber quan tornarem a viure un altre concert així. En un món on predominen els grups pijos i els nens que tenen més brillantina al cabell que talent com a cantant és difícil triomfar. Los Suaves no ho han tingut fàcil, mai han sortit per televisió i ni han estat el grup del moment en cap ràdio. Però una cosa està clara: qui se sent un suave ho serà avui i sempre, per sobre de modes i músiques del moment. Avui poden triomfar triunfitos i nens ballant per la tele però dintre d'uns anys ningú no els recordarà. En canvi dintre de 20 o 30 anys quan sentim un acorde del baix de Charly o una frase de Yosi la sabrem reconèixer. I en moltes situacions de la vida ens sortiran versos de "Si pudiera" o de "Pardao" sense adonar-nos que són d'un grup d'Ourense que mai no guanyarà el premi a la millor imatge però que si tenen cents de seguidors és perquè han sabut arribar a ells molt dintre guanyant-se una fidelitat eterna. |
| |
|
'SI YO FUERA DIOS'
Article escrit per Juan E. Tur al portal de rock www.rocktrip.net
"S'esperava amb expectació el nou treball de Los Suaves. Feia ja tres anys del seu últim àlbum d'estudi (el fluix Víspera de todos los Santos) i el canvi d'aires -han entrat en la disciplina de Locomotive Music- i, sobretot, les seves últimes compareixences en directe, en les quals havien recuperat en major o menor mida les empentes d'anys passats, feien presagiar un nou repunt en la trajectòria de la mítica banda d'Ourense. I així ha estat. Tan sols cal escoltar els primers compassos de Judas, el tema que obre el disc, per apreciar que la banda sona tan compacta i convincent com en els seus dies de glòria. Cert és que no trobaràs cap sorpresa a l'àlbum, però sí un reencontre amb el Yosi lletrísticament inspirat que no vam veure en el seu últim treball (allà semblava que s'imitava a si mateix). Això, que ja fa que Si Yo Fuera Dios superi amb escreix el seu predecessor, s'uneix a una frescor al terreny musical -l'àlbum recorre una gamma de registres melòdics variada- que també el col·locarà per sobre del fosc San Francisco Express en les preferències dels seus seguidors. D'aquesta manera, encara que segons la meva opinió no assoleixi les cotes de Malas Noticias (impossible serà que igualin el nivell de Maldita Sea Mi Suerte, especialment pels inigualables textos que Yosi va escriure per a ell), l'àlbum reprèn la reeixida senda que van deixar de costat després de Santa Compaña. Si a això li sumes que conté temes que, com Noche (vagi riff ha parit Fernando Calvo per al tema), Mi Casa o un Where Were You Hiding When The Storm Broke de The Alarm que ells han fet seu en Tormenta, es convertiran sense cap dificultat en nous himnes per a la banda, la conclusió és que la nova etapa de Los Suaves no pot haver començat millor." |
| |
|
'EL JARDÍN DE LAS DELICIAS'
Article escrit per J-Kaos al portal de rock www.rockestatal.comwww.rockestatal.com
Sota un luxós format disc-llibre, amb Dvd extra incloent tres temes gravats en directe en la passada edició del Vinya Rock, l'enigmàtica i coneguda obra d'El Bosco és qui dóna nom a aquest nou lliurament de la banda d'Ourense més universal. Sàtira pintada dels pecats i desvariaments dels homes, una clara analogia entre quadre i disc ens submergeix sense concessions en la tercera part del treball del pintor holandès, l'infern, lloc on es castiga a aquells que es van deixar seduir pels plaers agradables que els oferia el jardí de les delícies terrenals. Des d'una impactant portada que ens torna a un Yosi cansat i sentenciat, cada tall ens aproxima a una recerca constant del dolor mitjançant una introspecció contínua cap al patiment de l'home, geni i bogeria units tan sol per un prim fil pràcticament invisible. Sense que la banda travessi el millor moment d'una carrera musical que s'estén ja des de 25 anys enrere, les seves creacions continuen no obstant això evidenciant una tremenda profunditat que transpiren des d'un treball carregat d'intensitat en el qual un Yosi més poeta que cantant ens torna aquests signes d'identitat tan propis de la banda gallega. Riffs característics donant peu a les seves melodies marcades i aquest fatalisme sempre present en les seves conviccions, s'alternen en aquest treball amb un major contrast infringit a les guitarres entre acústiques i elèctriques, aproximant les composicions, de forma elaborada, cap a una línia més clàssica i rockera, menys potent que en treballs anteriors. Així, des del propi tema que dóna nom al treball, "El Jardín de las Delicias", uns versos tan esquinçats que poden convertir l'oxigen en sang ens van introduint cap a aquest particular infern plasmat per la turmentada ment de Yosi. Fidels a la seva devoció de reconvertir cançons, ens traslladen fins als anys seixanta per recuperar un "No Llegaste a Mi.", convertit en single i que popularitzessin Los Cheyenes en el seu moment, al costat d'un vell tema que Barry Mcguire interpretés per aquella mateixa època, i que el propi Yosi adaptés al castellà amb una clara mirada als terribles esdeveniments del passat 11-M donant peu a temes extensos, set llargs minuts de crítica directa a la violència de gènere, "No le Grites", encadellats sota aquest particular i profunda forma del propi cantant de comptar les seves històries, s'adhereixen als nou que conformen el més esquinçat, impactant i complet de quants componen l'àlbum, "No me Pesa, es mi Amigo", amb un suau arrencar amb acústica i la dolguda veu de Yosi al compàs desemboca en malenconiosa ràbia per afilar les guitarres en el seu tram final. Cop d'efecte com el transmès en el vibrant "Quizás Esta Noche", també iniciat per acústiques fins a incrementar en intensitat una nova aproximació cap a la figura de l'esmoladora, icona de mort i paradigma de la destinació, aquesta destinació sempre embolicada en incerta foscor. En un llançat i convincent "Noches del Long Play", Yosi afusella estrofes mitjançant una tornada en el temps sense nostàlgia per entrellaçar una altra d'aquestes històries maleïdes que han forjat la llegenda de Los Suaves. Amb "Deja de llorar, mi Amor", una balada acústica amb el desamor com a protagonista, no podia ser de cap altra forma, una ambigua "Piensan" carregada de ritmes més vius, i un "Burro Cansado Blues" a cop d'harmònica, declarant intencions des del propi títol per desmarcar-se sobre manera amb un curiós blues d'esperit meridional, van completant un treball conclòs amb "La Última Canción" on guitarres més potents emboliquen de fatalisme un cru cort revestit d'epitafi, de cruel comiat, impregnant amb aquesta tràgica sort que sempre tanquen els seus versos el punt final d'una altra obra tan personal com el caràcter que defineix a aquesta inigualable formació que respon al nom de Los Suaves. |
| |
|
|
|
