Messi classificació Mundial 2018

Els desagraïts que gaudeixen gràcies a Messi

Molts cops som uns afortunats, ho tenim davant dels nassos i no som conscients. Hi ha gent, però, que sap que ho és molt i en canvi viu més feliç maleint tot, una manera de viure com una altra si no fos perquè normalment es va acompanyat de fotre el ridícul.

La passada matinada Argentina es classificava pels pèls per poder jugar el Mundial de Rússia 2018. Podríem dir que per poder aconseguir aquest passaport han hagut de suar sang. Suar sang, i tenir la sort de que el millor jugador de la història jugués amb la seva samarreta. Porta el 10, es diu Lionel Andrés Messi Cuccittini i amb un Hat-Trick davant l’Ecuador va fer aconseguir ell solet l’objectiu desitjat.

Avui a l’Argentina s’estimen a Messi. És el seu salvador, qui els fa somiar amb poder tornar a una final com l’any 2014 i, aquest cop, guanyar-la. Com l’any 78 o 86. Però, quant durarà aquest amor pel crac de Rosario? Perquè molts dels que ara el veneren han sigut els que sempre l’han assenyalat com a culpable. Els que han dit que era Un pecho frío, que no sentia els colors de la seva selecció, que només jugava bé amb el Barça, que ni cantava l’himne, que no fotia els collons necessaris o que mai seria Maradona (i Déu no vulgui). Els qui sempre, com comentava abans, apunten cap a ell quan no surten les coses, els que no diuen res de la resta de l’equip perquè sembla que només estigui Messi a la gespa. Tots aquests o han canviat de discurs o s’amaguen una mica a l’espera de tornar a la càrrega.

Llegint i rellegint això un pensa que hi ha molt imbècil. I diràs, això només és a l’Argentina o també a Can Barça?

Aquí en aquest tema, vagi per davant, no tenim el tant per cent de tarats que tenen allò. Aquí és Déu, però com tot Déu té aquells que tenen les seves frustracions i, com els argentins que comentava abans, són una banda de desagraïts de merda. Quan la cosa va bé no hi ha discussió possible, però quan l’equip no ha anat com havia d’anar les mirades sempre han apuntat cap a la mateixa direcció. Des de la marxa d’en Pep,i en progressió, molts només miren cap a Messi quan no han sortit les coses. Messi ha tapat les misèries durant molt de temps, però no sempre pot fer la feina de tots. Quan ha passat això hem hagut d’escoltar i llegir que corre poc, no s’ha vist en tot el partit, que obliga a que li passin sempre a ell la pilota, que mana massa. En moments així ens trobem amb enquestes del tipus “hem de vendre a Leo Messi?”, “acceptaries 200 milions per ell?”, “és millor Neymar que Messi?”,… Imagineu això en els Bulls quan jugava Jordan? Jo tampoc.

Què vull dir amb això? Que de desagraïts hi han allí, però també aquí. Poca gent ho recorda, però el dia que l’Atlético ens guanya la Lliga a casa van haver xiulets a Messi. Allò que mai s’ha xiulat en el Camp Nou a Messi és mentida. La diferència amb Argentina és que aquí les coses aquests anys han anat molt bé, excepte l’any del Tata. Durant aquella temporada va ser quan més rumors de marxa van haver-hi, i els palmeros de la premsa estaven aconseguint que l’opinió de molts culers tirés cap a una venda. De bojos? Doncs sí, i no fa tants anys.

Que voleu que us digui, ja us ho fareu. Tant a Argentina com a Can Barça. Som uns afortunats, podem gaudir del millor de la història i a sobre a les nostres files. No és un jugador que ens fa aixecar-nos d’emoció perquè som amants del futbol però juga amb una altra samarreta. No no, és dels nostres.

I quan marxi, què? Res serà igual. Clar que seguirem sent culers, clar que anirem al Camp Nou. Però ara, temps on alguns prefereixen veure el futbol per la tele i posar el carnet en el Seient Lliure, molts tenim una motivació extra sumada a veure l’equip del nostre cor: gaudir amb Leo Messi. Perquè el dia que no estigui el futbol serà una altra cosa. Arribaran nous cracs, els palmeros de la directiva de torn ens vendran, abans o després, que tenim el nou Leo. No, mai hi haurà un altre Messi. El tenim ara, avui, donant-nos felicitat des de fa 13 anys. I els que avui diuen merdes sereu els primers que quan no estigui el recordareu. Desagraïts.

David Egea

Escric les meves quatre coses, a vegades quatre merdes, en aquest blog. Pare d’en David, futur marit (exercint ja com a tal) de l’Aracely.Enamorat de tots dos. Programador web, co-fundador d'Ideamatic. Català i culer. Catalunya i el Barça les meves passions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *