Palau de la Generalitat de Catalunya

La República de Catalunya

Va ser en silenci, com mai hagués pensat que ho viuria. Sempre vaig creure que seria saltant d’alegria, amb crits. Plorant? Potser també. Res, va ser en silenci. A la feina. Escoltant la ràdio. Amb el cor bategant a mil, ell sí estava fent els salts que jo no donava. Eren les 15:27 del 27 d’octubre de 2017.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, proclamava la República Catalana després de la darrera votació al Parlament de Catalunya. Les darreres 24 hores havien sigut una veritable muntanya russa. Vam passar d’unes possibles autonòmiques a una reafirmació de tirar endavant la declaració d’independència. Vam passar de maleir el President a estar, de nou, amb ell. Tot una bogeria. No és fàcil tenir un nou país, i potser tot això ha d’anar lligat.

En aquestes 72 hores de República hem tingut de tot. El Senat, amb la República declarada, tirava endavant el 155. Rajoy i el seus destituïen tot el Govern i deien que a partir d’ara Sáenz de Santamaria estaria al capdavant de la Generalitat. En mode de virreina, sense que ningú l’hagi votat. I ens donaven data per anar a votar unes autonòmiques: el 21 de desembre.  Paral·lelament, Puigdemont sortia davant dels catalans dissabte com a President tot i que des de Madrid deien que estava cessat.

Cap país ens ha reconegut, cosa més que previsible. Això sí, mentre des de Madrid deien que no havia hagut cap declaració, els països deien que no la reconeixien. Sí, sí que l’havia hagut. Com va haver 1 d’octubre, com va haver-hi urnes, com va haver-hi paperetes… Sempre varis passos per davant. Un altre cop.

Què ens espera ara? Bona pregunta. Declarar la República no és el final, tot el contrari. Ara comença tot, i com va dir el vicepresident Junqueras hi hauran coses que es faran que potser no entendrem i que no es agradaran. Ja ho deia abans, tenir un noi país no és fàcil. Si hem tingut molta paciència en tots aquests anys ara en tocarà tenir-ne més. Toca esperar esdeveniments, saber si anirem a unes eleccions que ells diuen autonòmiques però que poden ser plebiscitàries. Toca la major unitat, que els errors els cometin ells.

I de mentre, avui fa dues setmanes que dos innocents estan empresonats. Volen la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Ni un dia més.

Ni un pas enrere. Mai.

David Egea

Escric les meves quatre coses, a vegades quatre merdes, en aquest blog. Pare d’en David, futur marit (exercint ja com a tal) de l’Aracely.Enamorat de tots dos. Programador web, co-fundador d'Ideamatic. Català i culer. Catalunya i el Barça les meves passions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *